Fa temps que vaig seguint un podcast molt interessant. Es diu Les Golfes i el condueixen l’Anna Pazos i la Júlia Bacardit, dues periodistes irreverents, de pensament lliure i llibertí, en el bon sentit de la paraula. Es nota que estan de tornada de moltes coses i els seus podcasts penjats a Spotify i Apple (i potser en d’altres llocs) són un got d’aigua fresca. En temps de distopisme narcissista millenial aporten una visió femenina i metafeminista de la vida. La llibertat que els dona ser un podcast fora del sistema radiofònic mainstream els permet dir coses que a les ràdios de padrines i teresines ningú els deixaria tractar. És una weltanschaung tan romàntica com descarnada de la vida, la literatura, les sèries, la música, els ídols nostrats, i alhora amb una gran dosi d’esperança. Un hi troba perles com “hi va haver l’Holocaust i estem bevent gintònics”, en referència a la famosa frase de Primo Levi: després d’Auschwitz no hi pot haver poesia. L’Anna explica quan pot les seves anècdotes de l’estança a Nova York on compara les festes de la “carn” protestants amb les vetllades reguetoneres de portoriquenys on en un ambient aparentment masclista s’hi troba més feeling que en les mans de WASP’s amb tres llicenciatures. O et pot explicar per quina raó ser groupie de Leonard Cohen et pot fer una musa immortal. Parlen de l’escletxa sense complexos i reivindiquen el sexe oral femení com un principi bàsic de les relacions igualitàries, que no igualitaristes.
Repassen els seus anys de trajectòria professional amb sentit de l’humor i encaren el futur amb molta ironia, i aquest punt d’agror que dóna veure que la joventut s’escola alhora que vas veient de què va la vida. Es volen quedar fins al final i ser les últimes que abandonen la festa per veure’n el quadre complet. Només elles et poden explicar amb humor perquè la literatura russa ens agrada tant, ja que a les primeres deu pàgines ja hi trobem un parell d’intel·lectuals parlant sobre Déu i el Dimoni. I elles dues són, a la vegada, celestials i diabòliques. Cel i terra. Sovint renyen els homes, però ho fan amb empatia maternal perquè els estimen, fins i tot quan són mascles desnerits o pobres d’esperit. I així dóna gust ser fustigat. Saps que se’n sortiran perquè tenen la intel·ligència de riure’s d’elles mateixes i un currículum brillant que ja voldrien moltes de les vedettes del periodisme català, que tenen més quota de pantalla que elles. La Júlia fa poc ha tret un llibre sobre la maternitat que tindrà molta traca. Són Les Golfes, i si les escolteu no us decebran. N’escoltareu dos o tres podcasts d’una tirada mentre la tardor cau sobre nosaltres i ens n’anem pel pedregar.
