Les classes dirigents – Pere Prat

Com a reacció a corruptes i depredadors, ha començat a cristal·litzar el malestar i la indignació. Però les classes dirigents sembla que no se n’adonen. Creuen que són immunes a la reacció popular. Pensen que els que es queixen són comparses que fan pudor de sofre. Estan convençuts que no els cal impulsar la regeneració que la societat demana, perquè aquesta ‘xusma’ desorganitzada no farà mai res sense algú que els guiï. Creuen que la democràcia que han muntat els donarà sempre una cobertura legal. Encara que els partits clàssics perdin milions de vots. Diuen que són per factors diversos i no per culpa seva. Continuen pensant que no tenen res a qüestionar-se i que la culpa és dels mercats. Una justificació que equival a reconèixer que l’Estat és impotent, la democràcia inservible i la classe política malgastadora i inútil. Innecessària. Davant la indignació popular creuen que no s’ha de fer res. No moure res. Pensen que així podran mantenir la seva hegemonia. Perquè això és l’ordre. I els aldarulls i les situacions fora de control sempre han fet por a la majoria. El dilema està entre la llei, o el caos. I les reformes porten inexorablement a voler cremar-ho tot. I la ‘casta’, paraula de moda, es queda com la crosta que sempre està al voltant del poder. La d’aquells que no han de patir per res més que conservar el que tenen. Els que diuen què, quan i com  fer les coses per sortir-se’n. Els que quan van mal dades diuen que no guanyen el mateix que abans. Els que sempre tenen una vida regalada. I quan pateixen pels diners, és per les serves inversions i no per portar el plat a taula. De nou la vella història de la dreta immobilista i reaccionària davant l’esquerra que reclama foc nou. Falta aquell reformisme que hauria de fer compatible canvi i continuïtat. La irritació i la indignació creix al adonar-se que l’austeritat no s’ha imposat a les classes privilegiades amb la mateixa radicalitat amb què s’ha imposat als altres. L’evidència que uns pagaven la crisi mentre els altres la gestionaven. I no hi haurà equilibri si no hi ha moral. I així arriben les dictadures. Siguin del capital, del proletariat, dels militars o del partit. D’aquelles que es vesteixen d’ètica i justícia social per amagar el seu comportament injust, viciat i egoista. I s’acosta un tsunami que no es podrà contenir. No pot ser que uns pocs, que controlen els diners mundials moguin els fils i aconsegueixin avantatges que alguns en diuen visió. Com ha passat a USA amb els ferrocarrils. No anaven bé i Warren Buffett -un personatge que es queixa que paga menys impostos que la seva secretària- va decidir invertir-hi. Ara el President Obama diu que no vol oleoductes per transportar petroli i s’haurà de transportar en tren. Uns en diuen casualitats. Altres una cosa diferent. Hi ha una contradicció entre sort i poder. Entre ser altruista i un depredador financer. D’aquells a qui no importa que les seves decisions empobreixen els altres. Ni volen repartir el que tenen. Ni tan sols els excedents. Volen seguir guanyant. Sols els compensa el poder. Han oblidat que l’avarícia és un vici, la usura un pecat i que l’amor als diners és roí. Han decidit que la brutícia és noble sols per ser rendible. Els mou l’avarícia, la usura i la desconfiança. Així fan “el seu món”. I la hipocresia, la mentida i la injustícia continuen instal·lades en el sistema. Perquè segurament són les millors eines per mantenir el que creuen eficàcia. El món no avançarà si no ho fa pels camins de la llibertat no egoista. On la fraternitat intenti donar les mateixes oportunitats a tots els humans. D’això se’n diuen paradisos. Però s’han d’edificar. I després defensar-los. I ningú està per la feina, perquè encara estem en una societat gairebé feudal. La dels reis de cartró, nobles mandrosos, mercaders especuladors i prestadors usurers…Només han canviat els noms. Però els ‘nobles’ volen continuar tenint dret de cuixa i de noblesa moral ben poca. Pere Prat