La matinada de dijous a divendres va començar una nova campanya electoral. Aquesta, la de les eleccions generals del proper 23 de juliol, que el president Sánchez va convocar gairebé per sorpresa després dels mals resultats per al PSOE a les eleccions municipals i autonòmiques de finals de maig. Aquests comicis arriben dins d’un clima enrarit, al mateix temps contemplant un fort impuls a les xarxes socials favorable a l’abstenció massiva, i, tanmateix, amb un discurs polítics a les forces estatals que ofereix molt poques -o cap- solució als problemes específics de Catalunya. A l’inrevés, si algú parla del nostre país en aquests dies des del debat polític, és per desqualificar-lo o per anunciar immediates restriccions a la nostra llengua, educació o cultura, en cas d’arribar a la Moncloa. De noves inversions, ni una.
Fa molt temps que estem acostumats als discursos buits de contingut útil entre els alts dignataris polítics espanyols i les seves claques catalanes. Ara que sembla que la dreta i l’ultradreta tenen moltes opcions de manar, el discurs que ratlla l’odi contra tot el que no sigui defensar la unitat d’Espanya ocupa minuts sense aturador a les televisions privades, als diaris de Madrid i sobretot a les xarxes socials, situació que s’ha multiplicat aquesta setmana arran de la sentència del tribunal europeu de Luxemburg respecte al President Puigdemont i els exiliats.
Malauradament, des de Catalunya els partits que es presenten a les eleccions generals continuen immersos en discursos que, a aquestes altures, gaudeixen d’escassa confiança entre els electors vista la seva actitud en els darrers anys. Ens temem que, en el pitjor moment, els partits catalans independentistes estan recollint el què han sembrat, alguns més que els altres.
Tot plegat haurà de servir per a fer una profunda reflexió. Encara hi som a temps de reconduir-ho tot i seguir remant endavant. Això sí, són necessàries cares noves. A tot arreu, i sobretot en els llocs més visibles
