Els vots són sagrats. És una de les poques virtuts que la democràcia ha aconseguit mantenir impol·lutes des de la seva recuperació, el 1977. Gràcies a ells els ciutadans posem i traiem representants en funció de qui considerem que pot beneficiar més i millor a la nostra comunitat. Les eleccions municipals són, potser, on més intenció i reflexió hi posem, perquè la proximitat hi té molt a veure. Es tracta, sempre, de persones a qui tractem, coneixem, o tenim a la vora, quelcom que és molt profitós per saber si, de debò, tenen prou preparació, caràcter i honestedat per representar-nos a les institucions. El factor d’error sempre hi és, però també és cert que és més fàcil de corregir. Més d’hora que tard, tot passa factura. Als polítics, també.
Les eleccions a l’Anoia han deixat a Junts com a primera força política, i tot sembla indicar que comptarà amb l’alcaldia de la capital, Igualada, de la presidència al Consell Comarcal, i, molt probablement, de la plaça a la Diputació de Barcelona. En cas de ser així, un triple guany de considerable importància per a Junts per Catalunya, que recupera una plaça significativa del país en uns moments que, vista la convocatòria estatal d’eleccions per aquí dos mesos, es preveuen molt delicats.
El PSC recupera els vots deixats a Ciutadans, però, malgrat guanyar a Piera i Vilanova, es queda encara lluny del que havia estat fa anys. Per sort, l’extrema dreta, malgrat entrar al Consell Comarcal, tindrà molt poca veu a la política anoienca.
Esquerra, tot i guanyar a bona part de la comarca més rural i a poblacions importants com Capellades o Òdena, pateix una clatellada molt important per la seva desfeta a Igualada. Un resultat que els obliga a reflexionar i a actuar, amb rapidesa i sense miraments. També tenen deures tots aquells que es van quedar a casa, molts, massa. A ells també els pot passar factura la seva decisió. Més d’hora que tard.
