Una campanya de mentides i desqualificacions ja dibuixava un estat d’enfrontats, amb partits que anaven més a la contra que defensant els seus programes. L’escrutini ha deixat el regust d’aquella Espanya de blocs que Machado deia que un dels dos bàndols ens havia de glaçar el cor. Ell plorava els fets del juliol del 36. Aquesta vegada, les “generals” no eren de cap militar aixecat, sinó la convocatòria a les urnes d’uns votants cansats que han dipositat llur vot enmig de la canícula i les vacances estiuenques. Però el llenguatge d’aquella confrontació del segle passat no sembla haver desaparegut. Afortunadament, la situació no és la mateixa i les amenaces es queden dins dels paràmetres que defineix la pertinença a Europa. Ha guanyat el PP, però sembla tenir-ho millor el PSOE per formar govern. Caldrà esperar a veure quins seran els pactes i fins on la confrontació de blocs es manté o s’entra en una fase constructiva per resoldre o pal·liar els problemes.
Els resultats han estat ajustats, com era de preveure malgrat tanta enquesta interessada. El PSC ha aconseguit a Catalunya ser un dels bastions del “Pedrisme” i els “pacificadors” estan traient rèdit de la seva tasca, no només al conjunt de l’estat. Hi ha però uns clars perdedors que són els partits independentistes. La desunió, l’afany de poder i els protagonismes han portat, una vegada més, a ser l’únic tema en què la majoria dels espanyols estan d’acord. Anar contra els catalans funciona i més quan es barallen entre ells.
Tots els partits nacionalistes han perdut, però uns més que altres. Els ha afectat l’abstenció indolent o activa. També l’anomenat vot dual. I hi ha ganes de passar factura per la tebiesa de la taula de negociació o per les maniobres a l’Ajuntament de Barcelona. Però res d’això sembla ser el que preocupa als ofuscats per la lletra petita i els detalls. I en això no s’hi veu ànim d’esmena, ni estratègia compartida.
L’expressió de catalanitat ha entrat en una nova fase i està cercant altres formes. Caldrà veure com s’aniran materialitzant els nous equilibris de poder. Els partits tradicionals i els blocs es mantenen i perfilen estructures més complexes. Queden setmanes d’estira-i-arronsa i res es pot descartar, perquè el poder és molt llaminer i són molts els interessos que l’envolten. Entretant Europa mira amb recel el que passa.
