Un país democràtic es nodreix de les diferents opinions, reflexions i pensaments dels seus habitants, la qual cosa contribueix a millorar el funcionament de la societat i els seus individus. A més, poder intercanviar idees i compartir-les en comunitat serveix per promoure l’aprenentatge i el coneixement.
La majoria de països ha desenvolupat aquest dret en la seva constitució i han de treballar per protegir-lo. A Espanya, la Constitució de 1978 reconeix la llibertat d’expressió en l’article 20.
Això no obstant, la llibertat d’expressió no és un dret absolut. Aquest dret té els seus límits quan es vulnera la intimitat o l’honor d’altres persones, o bé quan suposa una incitació a l’odi o la violència.
La qüestió, i ho hem vist aquesta setmana amb l’empresonament del raper Hasél -o abans amb l’exili de Valtonyc i altres casos similars- és què entenen els tribunals per incitació a l’odi o a la violència, enaltiment del terrorisme o injuries a la corona.
Malauradament, aquesta interpretació ha estat en tants casos criticada que no és d’estranyar que bona part de la població estigui descarregant milers de protestes a les xarxes socials, o als carrers, com s’ha vist pacíficament a Igualada, i especialment a Vic, Lleida, Girona o Barcelona, amb casos de molta violència… Les imatges a les que habitualment ens tenen ja acostumades certes decisions judicials no auguren res bo. L’augment de l’extrema dreta, que ja ha entrat de ple al nostre Parlament, tampoc ajudarà…
La vara de mesurar de la justícia no és la mateixa depenent dels casos, per molt que la lletra de la Constitució apunti el camí. L’exemple de la llibertat d’expressió i els seus límits és un argument perfecte per a demanar una revisió a fons de la primera de les lleis d’Espanya. No estem a l’any 1978. Encara que, pel que veiem sovint, sembli que hagim retrocedit en el temps…
