En moments de trasbals social tendim a queixar-nos del que fan o deixen de fer els altres. Aquesta setmana la majoria de les notícies ens porten a reflexionar sobre quin món vivim. El president d’Ucraïna crida l’atenció d’Espanya amb el record de Gernika, però també d’empreses de l’estat que segueixen fent negocis amb Rússia. I el president espanyol li respon que el seu país és l’esperança d’Europa, però calla en les sancions.
Temps d’amenaces, de verisme i de mentides disfressades de veritats. També ens dona moments per rumiar el que han deixat la vaga de transports i d’escoles, la immersió lingüística, la mascareta, el Tribunal de Justícia Europeu, l’arribada del fred en primavera, els anuncis sobre canvi climàtic, l’encariment de la vida i les mesures per pal·liar els efectes de la inflació… I entretant a Igualada es treballa en l’embelliment d’alguns espais, es valoren els resultats de la Mostra, la incertesa de l’arribada dels diners del Next Generation, l’arranjament d’espais, accessos i carreteres i l’anunci que la Revista d’Igualada atura la seva publicació.
Són notícies ben dispars, però que ens assenyalen, una vegada més, la importància que tenen algunes persones en l’esdevenir dels fets. Darrere de cada acte, positiu o negatiu, sempre hi ha algú que, per acció o omissió, fa que gaudim o patim. I la transcendència de les decisions no sempre està en consonància amb la qualitat de qui les pren. És necessària la crítica i a vegades, fins i tot la confrontació, però mai hem de defugir realitzar el que se’ns demana a cadascú, com a ciutadans. No podem quedar-nos només en el retret que algú altre no ha fet el que hauria d’haver fet. Estem treballant en una tasca col·lectiva per millorar la societat i deixar un món millor per les generacions que han de venir. Una obligació individual d’aportar el que ens pertoca i intentar fer-ho de la manera més acurada possible.
Viure en societat no només és una qüestió de drets, sinó també d’obligacions. Com ens deia el poeta Joan Maragall “estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò en què realment ets un entre els homes. Esforça’t en el teu quefer, com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me”.
