La setmana passada, l’alcalde d’Igualada Marc Castells apuntava, tot parlant de la reducció del deute municipal, que “considerem la possibilitat que en els propers pressupostos podrem treballar en la moderació fiscal de l’IBI. Ja que el retorn del deute s’ha fet correctament, hem de retornar als ciutadans part del seu esforç”. Una mesura que, certament, seria molt benvinguda per als ciutadans. No en va, tal i com publiquem avui, Igualada continua essent una de les ciutats amb l’IBI més elevat del país, fins i tot per damunt de ciutats de l’àrea metropolitana, que tenen, sens dubte, molt més valor residencial i amb més pes industrial.
L’enrenou amb els elevats rebuts de l’IBI a Igualada fa molts anys que s’arrossega, i tant és qui governi, sigui de dretes o d’esquerres. Ens els darrers anys, l’oposició s’ha mostrat molt crítica en aquest assumpte respecte les decisions del govern municipal actual.
Amb una situació de crisi com la que es va viure a partir de 2009, i que es va allargar per un etern període, l’impost conegut com “Contribució” no va patir cap baixada significativa per al ciutadà “corrent”. Ans al contrari. Ara, amb les desastroses conseqüències econòmiques per la pandèmia de la covid-19, i malgrat algunes mesures temporals d’ajornar el pagament, sembla que tampoc. I això esdevé molt frustrant i decebedor.
Les estructures municipals, moltes d’elles inflades de personal -que, en la immensa majoria de casos, no sap què és un ERTE, quelcom del tot inconcebible l’any passat- han de poder mantenir-se, i això cada vegada costa més diners. Atrevir-se a aprimar-les no és a l’abast de tots els polítics. Molts no s’atreveixen. Tenen pànic a vagues, a paràlisi burocràtica i sentir-se assenyalats cada dia. És més fàcil fer “el que fa tothom”, escurar la butxaca del ciutadà, pacient, silenciós i cada dia més sotmès.
O les coses canvien, o ens hi farem tots mal.
