El passat divendres, 14 de desembre, i amb motiu del 160è aniversari de l’Ateneu Igualadí, va dur-se a terme l’acte que posava punt i final a la celebració d’aquest aniversari; un esdeveniment que va tenir lloc al nou espai en construcció -aquella caseta que havia estat taller, casa del guàrdia, gimnàs i espai musical- que apunta a ser un ambiciós projecte cultural, artístic i associatiu, especialment destinat als socis de l’entitat i també al públic en general.
I és, precisament, a propòsit d’aquest final de festeigs, dedicats a aquesta entitat ateneista, que -davant d’una concorreguda assistència i de manera oficiosa- era inaugurada una exposició, realment excepcional, obra del fotògraf igualadí Josep Bou, i convocada sota el reclam “L’Ateneu vist per Josep Bou”. Es tracta d’una potent exhibició que presenta, de manera singular i amb un autèntic segell d’identitat, una mirada subjectiva dels diferents actes i moments en què, al llarg d’aquest darrer mig any, L’Ateneu s’ha vestit de gala per a commemorar i rememorar la seva longeva i més que reeixida història.
No sense passar per alt l’èxit de la convocatòria, així com la talla professional de Josep Bou, per a aquesta avinentesa ens trobem davant d’una admirable creació inscrita en allò que podríem qualificar com a un reportatge de calat documental, és a dir, una suggeridora recopilació cronològica que, seqüència rere seqüència, mostra segrestats i -per cert- molt ben lligats alguns dels episodis d’aquesta celebració d’aniversari; convertint-se, alhora, en un valuós relat gràfic i testimonial davant la mirada del públic.
Amb tot, el visionat atent de cadascuna de les imatges ens descobreix, alhora, més enllà del propi relat històric i conceptual en si, nombrosos aspectes del “savoir faire” que s’amaga darrere de la càmera i el visor d’aquest fotògraf. Això és, un talent fotogràfic capaç de vestir i revestir qualsevol projecte de manera plenament personal i no exempta d’un total i lliure arbitri envers cadascuna de les captures fotogràfiques.
De fet, és allò que de les paraules de l’autor n’extreus que, davant la responsabilitat de tirar endavant qualsevol projecte fotogràfic, la passió per l’art fotogràfic i la curiositat que desperta cada escenari siguin els motors que el condueixin envers la recerca de nous formats estètics, conceptuals i narratius, lluny d’esterotips i dogmatismes.
Efectivament, Bou considera -a partir del seu bagatge professional- que passió, entusiasme i domini de la tècnica fotogràfica segueixen sent els millors aliats per a què l’ull fixi la mirada en aquelles instantànies susceptibles de ser les més interessants o més transcendents, a pesar que això impliqui subvertir allò que té davant dels seus ulls bo i presentant, en conseqüència, maneres diferents de mostrar la realitat.
Perquè, cadascuna d’aquestes imatges, a mercès de l’ús indistint de determinats objectius i/o lents de la càmera, convida a descobrir certs aspectes inimaginables de la realitat, àdhuc a assenyalar la màgica seqüenciació del pas del temps.
Al capdavall, en cap cas no es pot passar per alt aquesta puntualització de l’artista: “Les meves fotografies no celebren esdeveniments ni els faculten en si mateixos, sinó que són un missatge sobre els esdeveniments que enregistren i l’eina que jo, com a fotògraf, utilitzo per dir-vos que he decidit que valia la pena enregistrar el que estava veient per a poder-ho compartir, més tard o més d’hora, amb tots vosaltres”.
