La veu i el protagonisme de les dones en el món de les ciències (II)
La veu i el protagonisme de les dones en el món de les ciències (III)
Al costat de la secular lluita per a la consolidació d’uns drets igualitaris entre homes i dones, les diferents jerarquies de les disciplines científiques -com en altres esferes del coneixement- han continuat frenant l’efectiva realització professional de nombroses dones, privant-les d’unes sàvies contribucions a tots els camps de la ciència. Aquest és un punt de vista, òbviament, en femení, que posa en qüestió que la recerca i la investigació científiques romanguin òrfenes de dones; això és, heus aquí, un escandalós biaix de gènere en el mestratge de les ciències que imposa solucions urgents a aquesta perpetuada assignatura pendent.
D’uns recents estudis amb perspectiva de gènere se n’obté que, si bé a l’Estat espanyol les dones acaben abans que els homes tant la carrera universitària com els cursos de postgrau, a més d’anar d’avançada a l’hora de trobar la seva primera feina; els homes aconsegueixen càrrecs representatius i de direcció, amb treball estable, molt abans que elles. En conseqüència, ha calgut observar de prop les desfavorables condicions del mercat laboral de la ciència amb les dones. Algunes anàlisis feministes, amb veu crítica -com a resposta- a aquesta dispar discriminació (de dona i treball) han denunciat fins a quin punt aquesta visió esbiaixada i androcèntrica del món de la ciència, arrelada a engranatges del poder patriarcal, perjudica les pròpies dones i les condiciona irremeiablement en la seva construcció del saber científic.
De sempre, la curiositat o l’anhel de saber-ne més ha estat el propulsor que ha empès les dones cap als coneixements científics. I, en l’acte en què algunes assoleixin un estadi de professionalització, no tarda a activar-se l’escarpada complexitat de no poder gaudir lliurement de l’escull d’una determinada via professional. Efectivament, l’inici d’una carrera de ciències i d’una -si s’escau- posterior investigació sol coincidir, per a moltes dones, amb llur rellotge biològic i és aquí on resulten perceptibles els abismes entre els i les professionals, especialment en els casos en què les dones hagin de passar per la disjuntiva de prioritzar entre maternitat i treball. I, al capdavall, si una dona decideix ser mare i professional alhora, és susceptible de viure una experiència francament feixuga, derivada d’una legislació i tarannàs arcaics que continuen obstaculitzant la conciliació laboral i el repartiment equitatiu dels compromisos familiars.
Sortosament, l’any 2000 es va difondre l’anomenat informe ETAN (European Tecnology Assessment Network), aquell intent sistemàtic d’obtenir estudis estadístics sobre les dones en la ciència a tot Europa, i utilitzar-los per projectar correccions i polítiques a seguir. L’informe ETAN va marcar, sí, un abans i un després en la divulgació i denúncia de la persistent anomalia discriminatòria. Posteriorment, no s’ha fet efectiu cap pla d’acció destinat a superar aquestes irregularitats de signe sexista ni per a l’esfera de la docència, ni per als àmbits de la recerca i la investigació. Sembla concloent que les dones en l’univers de la ciència no superin ni el 20% dels representants de la professió, bo i ocupant els estadis inferiors de la jerarquia científica i, això, quan no es troben en una situació de temporalitat laboral.
En aquest sentit, i no sense suposar altres condicionants, moltes dones en el món de la ciència han de seguir demostrant l’abast del seu saber de resultes del pes d’un sistema endogàmic i masclista. No és d’estranyar que, després d’acabar amb èxit els estudis, hi hagi una gran majoria de doctorandes i una trista minoria de dones doctores, tal vegada a resultes d’unes tesis doctorals dirigides per homes. El resultat és una important pèrdua de capital humà i una lesió del dret fonamental a la igualtat, salvades -sense anar gaire lluny- les dones que han estat objecte de reconeixements professionals, una circumstància que constata que: dones i homes són igualment capaços de contribuir a l’excel·lència intel·lectual, científica i tecnològica.
De fa temps, a l’Estat espanyol, entre altres òrgans reivindicatius, distintes dones de la ciència promouen una lluita col·lectiva per reclamar la plena incorporació de la dona al món científic, àdhuc rescatar del silenci a tantes dones de referència. Es tracta de l’Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas.
Des del 2009, un nou capítol que qüestiona les marques d’aquest sexisme latent és el programa Gendered Innovation, un projecte de la Standford University que, de la mà de Londa Schiebinger, es proposa d’incloure l’anàlisi de sexe i gènere per al disseny de qualsevol recerca o investigació, mostrant la vàlua de les aportacions de les dones en el desenvolupament de la ciència.
En suma, a propòsit d’aquesta succinta presentació; estimo com a inexcusables les exemplars trajectòries professionals d’aquestes deu dones del món de les ciències que ens són tan properes. Gràcies per la franca i amable confidencialitat que cada una m’heu transferit!.
