La matança que esta portant a terme Vladímir Putin al poble d’Ucraïna ens deixa cada dia imatges d’una crueltat insuportable. Retrats que fan que la nostra ànima sagni sense remei.
Veure la desfilada continuada de famílies que escapen del que era la seva llar, ara convertida en un infern de foc, por i fam, ens trasllada inexorablement als pitjors moments viscuts al segle passat, que semblen molt llunyans i en blanc i negre, però que moltes de les nostres persones grans van viure en primera persona.
Una cosa m’ha cridat l’atenció de tota la documentació gràfica que ens arriba pels mitjans de comunicació: la poca notorietat, quasi absència, d’imatges dels més dèbils entre els dèbils: els ancians.
No soc tan insensible com per ignorar la fabulosa tasca que estan realitzant els diferents organismes internacionals, Onegés i molts ciutadans anònims per salvar, especialment, a les dones i els fills d’Ucraïna, en absolut, però em queda un buit al cor pensant qui ajuda a aquells que ja no es poden moure per si mateixos, per aquells que són dependents, pels perduts que no saben què passa i no entenen res.
Em venen al cap imatges que em van impactar tant al seu moment que no he pogut de deixar de reviure cada cop que hi ha un conflicte semblant al que ara estem vivint: avis i àvies ajudant a les Mares de la Plaça de Maig a l’Argentina de Videla, aquelles mares i àvies russes (russes!) que van anar a la primera línia de combat a Txetxènia a buscar els seus fills i nets o la detenció fa unes setmanes de la pintora Elena Osipova, una dona russa (russa!) de setanta-vuit anys supervivent del nazisme que amb un cartell de cartró es va enfrontar a tota la policia de Sant Petersburg.
Els savis diuen que la història es repeteix inexorablement de manera cíclica, sense fer cas, sigui per ignorància, supèrbia o interessos, de tot el que ens ensenya el passat, i crec que tot el coneixement humà, tot el sofriment viscut i la manera d’evitar-ho està a la mirada, de vegades perduda, dels nostres grans.
Desitjo que les mares i els seus fills tornin aviat a casa seva, i que els seus marits i pares es puguin dedicar a construir i no a lluitar. I no, no només parlo d’Ucraïna, parlo de Ruanda, Haití, Birmània o Hondures, i sobretot, que un cop tornin escoltin als seus avis i àvies: ens poden ensenyar les ferides d’allò que cíclicament acostuma a passar.
