Ja hem anat a manifestació de la Diada.
– Uff! Quina mandra! Jo la vaig seguir per la tele i les xarxes.
– Em sembla que anar-hi és un mínim, si ets independentista. Ens han de veure «tossudament alçats».
– Alçats molta estona, això sí, m’han dit.
– Volen donar peixet a tothom. Que hi participin moltes organitzacions. Se n’acaben ressentint les cames.
– Però éreu menys que l’any passat, han dit.
– Una cosa és que llegeixis el que llegeixes i una altra cosa és que, a sobre te’ls creguis. Si fos veritat el que diuen ja estaríem en números negatius a la manifestació. I no, eh? Avui ho he mirat i la plaça Primer d’Octubre…
– Quina plaça Primer d’Octubre?
– Abans se’n deia plaça Espanya. Doncs fa uns cent trenta mil metres quadrats i estava plena. De fet hi havia gent fora. Les Arenes, el Paral·lel… El ball de xifres és una ridiculesa. Ja no convenç gaire ningú. Ni els que diuen un nombre ni els que el redueixen a no res. El fet és que la plaça és molt gran i estava plena. Fer-ho allà era un risc. Podia quedar mig buida. Però hi havia molta gent. Aquest és el fet. Estava prou ple per veure que la gent, el poble, no afluixa. Al contrari.
– Però escolta una cosa: ni un crit d’amnistia. Jo no entenc res. El diaris i la tele tot el dia parlant de l’amnistia i es fa la manifestació i ni esmentar-la. Vols dir que estem gaire centrats? El Puigdemont bé en va parlar, de l’amnistia. Que no estaria bé que esborressin tots aquests processos i condemnes?
– Home, una cosa és que als afectats els seria un tranquil·litat. Però de quina manera s’hauria de fer? Si l’endemà de «l’amnistia-trampa» tornessin a detenir gent per desordres greus relacionats amb l’independentisme hauria estat una solució ben galdosa. Ells haurien vist tots els seus processos i recursos a tribunals internacionals ventilats sense conseqüències i els catalans amb el garrot alçat sobre el cap altra vegada.
– Però llavors, què és el que es vol?
– Una amnistia de veritat.
– I quina diferència hi ha?
– L’amnistia que ens caldria hauria de reconèixer que el catalans tenim dret a treballar democràticament per la independència i a aconseguir-la. Com que hi tenim dret, si fos reconegut per les «Cortes Generales» – no sé si ja ho haig de posar en català-, el processos vigents i les sentències quedarien sense efecte, de fet, reconegudes com una injustícia. Aquesta amnistia seria el reconeixement del dret d’autodeterminació i el dret a la independència.
– Ui! Tot això ho veig verd!
– Jo també. Les amnisties es fan quan es passa d’un règim autoritari a un de més lliure. Si no és així, es tracta d’un perdó més o menys decorat. Però per això la manifestació es fa pel dret dels catalans a la independència. Una amnistia de veritat i el dret d’autodeterminació acaben resultant del mateix canvi.
– Així, en realitat, tornem a estar en el mateix, la independència va lligada a la fi del règim del 78.
– Sí, però ara el PSOE, el puntal del règim del 78k, té un problema.
– Circumstancial…
– Sí, però un de gros a mig termini.
– Ja veurem.
– Això.
