El 20 de juliol de 2013 un grup de joves va okupar un espai emblemàtic i històric d’Igualada. Tal com van explicar per activa i passiva, aquesta okupació era la resposta coherent a la falta d’espai pels projectes juvenils en una ciutat de vora 40.000 habitants. Aquell espai, que va acabar anomenant-se Espai pels somnis, va acollir una gran quantitat de persones i col·lectius, oferint durant els següents anys un espai de trobada i organització amb assemblees, xerrades, documentals, pel·lícules, etc. donant la raó a aquelles joves.
L’okupació, però, no va agradar a tothom per igual. El bisbat de Vic, que es considerava propietari de l’espai que havia abandonat, no va tardar a caure en què tot aquell moviment dificultaria les seves aspiracions de destinar la parcel·la a l’especulació immobiliària. A l’Ajuntament, d’altra banda, tampoc l’hi va acabar de fer el pes tenir un grup de joves cada cop més nombrós impugnant amb la seva sola existència i la construcció d’estructures populars fora del control de la institució, la seva capacitat per plantejar polítiques juvenils.
En un primer moment tant l’Ajuntament com el bisbat -sota de l’argument de voler dedicar l’espai a projectes socials- van provar de resoldre el problema amb el pal, deslegitimant les joves i enviant-les als jutjats, però l’estratègia no va tardar a fracassar. El següent pas, doncs, va ser provar amb la pastanaga: Cal Badia.
Cal Badia, en un inici, es va presentar com tot allò que les joves havien demanat a l’Ajuntament abans de llençar-se a l’okupació, és a dir, un espai que fossin les pròpies joves qui l’autogestionessin, qui s’hi impliquessin i desenvolupessin tots els projectes que consideressin oportuns. El pas del temps, però, ha fet caure la cortina de fum amb la que es va anunciar el projecte. Les assemblees que havien de ser el motor del projecte es van acabar fa temps i actualment, l’únic ens darrera de Cal Badia és la regidoria de joventut.
Des d’Endavant entenem i creiem que la trajectòria de Cal Badia ens dona la raó. Que l’Ajuntament no té ni tindrà cap voluntat de crear espais autènticament autogestionats pel jovent i que si en algun període de temps han volgut demostrar el contrari ha estat per pur electoralisme, pura façana.
Que els espais autogestionats són una eina emancipadora de la classe treballadora servint d’eix de xarxa comunitària, d’intercanvi d’idees, de debat, d’impugnació al sistema, de construcció de moviment popular. En definitiva, espais des d’on qüestionar el sistema establert de forma col·lectiva.
Pensem, per tant, que un espai de joves i per a joves no sorgirà d’una aposta de l’Ajuntament, sinó del jovent organitzat. I serà el jovent organitzat qui trobarà la manera de materialitzar-ho pels mitjans que estimi necessaris, tal com es va fer amb la Coll@nada en el seu moment i tal com es va fer amb l’Espai pels Somnis uns anys més tard.
