La por als canvis – Pere Prat

Tots els canvis fan por. El temor al desconegut. “És revolucionari”. Una frase que s’assimila a violència. Però la vida és canvi. I la millora, i el cercle virtuós que genera, només pot venir per la superació de les dificultats. L’evolució d’anar avançant. Encara que no se sàpiga cap a on. Amb noves il·lusions i expectatives, sabent que materialitzar-les mai és fàcil. Per això s’han de superar les pors. I ara hi ha molt descontentament vers els que diuen que s’està sortint de la crisi i es veu que poc canvia per al milió de famílies que no tenen altres ingressos que la caritat. Dels que, acabats els subsidis i ajuts, viuen de l’esgotament que els dessagna.
La “bona evolució de l’atur”, significa ocupació precària i baixes retribucions. Aquest mes, 85.000 persones han esgotat la prestació. Dos de cada tres aturats ja no en tenen. I no es creuen el govern que els diu que és un “pas endavant” perquè 117.985 persones han trobat feina. Saben que és l’inici de la temporada turística i que hi ha 4,2 milions de persones sense feina. També la llosa que suposa el deute extern no para de créixer. El 2015 ha augmentat en 105.589 milions i el 2014 en 64.356.
Les víctimes de la crisi són joves que han estudiat una carrera universitària, après idiomes i preparat per esdevenir quadres de comandament. I ara es troben que no n’hi ha. Segueixen aturats els que treballaven en el sector de la construcció. I els que han perdut la feina perquè les seves empreses han tancat portes o han fet expedients de regulació per “adaptar-se a la realitat econòmica”. Molts han marxat a treballar a l’estranger i els altres viuen arrecerats a la protecció familiar. El 30% dels contractes temporals són només dues setmanes de feina. Sols el 4,6% dels nous contractes són indefinits. El 55% dels immigrants extracomunitaris estan en risc de pobresa. El 20% de la població més rica, rep el 25% de la despesa social, mentre que el 20% més pobre es queda només amb el 10%. Una minoria cada vegada més minsa de treballadors mantenen contractes de qualitat. Mentre la majoria augmenta amb aturats de llarga durada, joves precaris, persones grans que viuen de la pensió, desvalguts i immigrants. Aquella classe mitjana que donava cohesió al sistema s’ha empetitit i veu com cada dia és més pobra.
Fins ara aquesta situació no havia mobilitzar la política. El vot segueix sent molt transversal i les noves forces són avui projectes encara poc arrelats. Votants de diferents nivells d’ingressos, segueixen donant suport als partits tradicionals. Però els sociòlegs diuen que els agents més eficaços de la transformació social són sempre els perdedors. I aquests ara no deixen de créixer. Els empobrits i sense futur, són qui estan en condicions d’impulsar canvis polítics beneficiosos pel conjunt social, perquè els seus interessos d’avui, seran els majoritaris a mig i llarg termini.
No ha d’estranyar doncs l’eclosió de nous lideratges civils i femenins en la política institucional. Irrupció de nous partits polítics i personatges que no venen de la política professional. Gent que ha evolucionat des de l’activisme social. Com Pablo Iglesias, que s’ha fet portaveu dels indignats en els platós televisius. Muriel Casals i Carme Forcadell de l’independentisme des l’ANC. Ada Colau des la PAH pels desnonats. I les monges. Teresa Forcades per la denúncia de les companyies farmacèutiques i Lucía Caram per la seva croada contra la pobresa. Una combinació d’activisme vistós i projecció mediàtica.
I molts han tornat a creure en el model, apostant per forces de convergència flexible i contorns elàstics. I han obtingut bons resultats en un espai ideològic poc estructurat, però molt dinàmic i amb possibilitats de creixement. La centralitat política està ara en mans de gent desconcertada, encara lligada a un model d’estat del benestar que es suportava pel mercat de treball. I està neguitosa perquè els diuen que són rics. Però no s’ha de tenir por al canvi. No es tracta de canviar una minoria que manava per una nova que vol manar. Cal que el poble comenci a controlar els que tenen el poder.
Pere Prat