L’ermita de Santa Creu de Creixà situada a la perifèria sud de Piera, en territori confrontant entre l’Anoia i el Penedès, és una ermita característica, austera i senzilla; igual que els habitants de la Fortesa i Can Canals. Amb més de mil anys d’història (es calcula que data de 1019) les seves pedres podrien anar narrant tots els secrets d’aquella zona de la comarca i el seu entorn. A banda de ser un espai auster i senzill, podríem dir que és també resilient, ja que ha viscut des de saqueigs, l’incendi del retaule de Sant Sebastià durant la Guerra Civil, el furt de la campana pels milicians de la Guerra per tal de fer armament, el robatori de la nova campana “Adeled” que va ser col·locada per l’ajuntament fa uns quants anys, i ara, la història recent més bonica de l’ermita; un retorn. El de la pica baptismal datada, es creu, que del segle XII i que havia guarnit l’interior de l’espai els darrers segles.
Història del retorn
La recent aventura de la pica baptismal de l’ermita de Creixà es remunta al 1964. Josep Miquel Bas, natural de Can Canals, recorda vívidament veure la pica al llarg dels anys durant les celebracions de Sant Sebastià. En un moment donat que es van executar unes obres a l’ermita, es va treure la pica fora del recinte, i quan les reformes van estar finalitzades i es volia tornar la peça a l’interior, per a sorpresa de tothom la pica ja no hi era. Bas recorda estupor i sorpresa “estem parlant de fa seixanta anys, no hi havia tampoc el nivell de delinqüència que hi pot haver ara, per tant, era estrany”. Per situar-nos, l’ermita de Santa Creu de Creixà està situada en un espai remot, envoltat de camps, els quals històricament formaven part del marquesat de Monistrol, i que ara, des de fa uns quants anys són propietat de la família viticultora Sumarroca. Josep Miquel Bas explica com de cop i volta la pica va desaparèixer, i corrien rumors que estava en mans dels marquesos de Monistrol. Aquests rumors van ser confirmats per Josep Miquel quan, amb vint-i-escaig anys, mentre ajudava al seu pare a la vinya, va anar a portar raïm a les caves dels marquesos de Monistrol, i un cop allà va veure una porta oberta. En entrar-hi, hi havia uns porxos i tot d’objectes penjats a la paret, i per sorpresa seva, hi va reconèixer la pica baptismal que anys abans havia desaparegut. En arribar a casa ho va comentar al seu pare, qui va concordar en què havien de buscar la manera de retornar la pica a l’ermita. Aquí va començar l’eterna guerra de Josep Miquel, qui estava disposat a regirar cel i terra per tal de retornar la pica a Santa Creu de Creixà.
“No mosseguis mai la mà que et dona menjar”. En aquella zona de l’Anoia, històricament hi havia molta tradició vitivinícola, de fet, no és estrany al ser un territori a cavall entre l’Anoia i el Penedès, terra de vins. Un alt percentatge de la població treballava la terra a rabassa del marquès de Monistrol, per tant, feia respecte engegar una lluita aferrissada en contra els propietaris de les terres. Va anar passant el temps, i un dia de fa cinc anys, Josep Miquel s’arma de valor i demana audiència amb el director de la planta de les Caves del Marquès de Monistrol per comentar-li “un tema històric”. “Li vaig anar introduint el tema, veia que la seva cara anava canviant, fins que arriba un moment que li dic que voldria que ens retornessin una peça”. A tot això el director va fer cara d’estupefacció que costava distingir si era purament desconeixença que eren propietaris d’una pica històrica, o pura teatralització. El senyor va dir que no tenia la potestat d’entregar una peça de tal mena, i que, per tant, ho consultaria i en tot cas ja els diria alguna cosa. Silenci. Van encetar una nova via de diàleg a través del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, ja que, al cap i a la fi, els propietaris de l’ermita són ells. Joan Torres, cap de patrimoni del Bisbat, i persona activament implicada en la recuperació del patrimoni va posar una denúncia, i un dia avisa a Josep Miquel que la pica es trobava en concurs de creditors, i que hi havia voluntat per part dels marquesos de Monistrol de retornar-la.
I així sembla ser, fa un parell de mesos es van reunir una parella de Mossos d’Esquadra de la unitat que gestiona delictes de patrimoni de Catalunya qui, a la seva banda havien dut a terme la investigació corresponent per confirmar que l’objecte que estava exposat a les Caves del Marquès de Monistrol era en realitat propietat de l’ermita de Creixà; un representant de la propietat de la pica, que ja havia fet encontre cinc anys abans amb Josep Miquel Bas; el mossèn del poble, Josep Maria; Josep Miquel Bas i un senyor de Toledo, representant del concurs de creditors. Passada una bona estona de parlar i redactar l’acta, se certifica el canvi de propietat de la pica baptismal, i es trasllada seixanta anys després de la seva sostracció, al seu lloc d’origen, l’ermita de Santa Creu de Creixà.
Josep Miquel Bas, explica, però que la feina de recuperació tant de la pica baptismal com de l’ermita en si, és gràcies a tot el veïnat que se n’ha preocupat, des dels vilatans de Sant Jaume Sesoliveres, com de Can Canals i la Fortesa, “l’ermita amb mil anys d’història no estaria aquí si la gent, al llarg dels anys, no s’hagués preocupat de mantenir-la dreta”.
Raquel Calsina “és molt bona notícia per al municipi i per al patrimoni de piera”
Raquel Calsina, regidora de comunicació, cultura i patrimoni de la Vila de Piera, explica que, prèviament a la denúncia posada per Joan Torres per recuperar l’objecte, se’ls pregunta si com a ajuntament donarien suport a aquesta denúncia. Calsina diu que “hem de donar una resposta a totes aquestes preocupacions veïnals, i donar tots els suports que calguin”. Ara que ja s’ha dut a terme la formalització del retorn de la pica, explica la regidora que estan en procés de demanar subvencions per poder restaurar-la, conjuntament amb l’ermita que al llarg dels anys i a causa de l’erosió de l’entorn per la pluja, les seves parets pateixen perill de caiguda. Raquel Calsina, remarca que “Piera ha anat creixent moltíssim, cada cop som més habitants, i falta una mica la reivindicació d’identitat de poble i del sentiment de pertinença”. Explica, doncs, que una notícia així és molt bona pel municipi i pel patrimoni de Piera que, recorda, una de les llegendes més importants de la vila, la Llegenda de Sant Crist de Piera, se situa precisament en aquesta ermita.
