En aquestes dates, més enllà d’una especial complaença personal, considero que és d’agrair la iniciativa d’Òmnium Cultural Anoia en presentar, a mode de crònica i d’una manera divulgativa, l’exposició “La Nova Cançó”, una pinzellada del que van ser els/les cantants i les cançons que, en plena Dictadura, van servir d’oportuna passera entre el gran públic i les nostres segrestades llengua i identitat catalanes; amb els missatges d’unes lletres que clamaven i reivindicaven la total recuperació de les nostres llibertats, en un període –encara- de lluita del poble català contra el feixisme.
Això és, a la seu d’Òmnium Anoia, l’exposició “La Nova Cançó” presenta una seqüenciació dels episodis claus de la vida d’aquest moviment artístic musical i de lletres, íntegrament, en català; un gènere nou consolidat com a cançó de vindicació idiomàtica i de protesta contra la llarga pervivència del franquisme.
A grans trets cal subratllar tot el procés pel qual va originar-se i consolidar-se aquest moviment artístic musical als Països Catalans, simultani a l’expansió del rock i de la cançó pop, seguint el patró de les veus de Georges Brassens, Yves Montand, Jacques Brel, entre d’altres, i amb un rerefons de cançó protesta va néixer “La Nova Cançó”; des del propòsit d’impulsar el reeiximent de la llengua i cultura catalanes contra els imperatius castellanitzants del règim, i en defensa de la llibertat de tot un poble.
Sí bé cap a mitjan dels 50’ ja s’havien compost algunes lletres de cançons en català, des de diversos sectors contestataris de la Universitat de Barcelona, no serà fins a l’any 1959 que es farà públic el primer manifest fundacional del moviment d’autors/es i cantants que, ben aviat, conformarien “Els Setze Jutges”; un grup més o menys cohesionat i constituït inicialment per Josep Maria Espinàs i Remei Margarit, als quals s’hi anirien afegint, entre d’altres, Francesc Pi de la Serra. Seguidament, amb el naixement de l’Empresa Discogràfica Edigsa, l’obra dels i les intèrprets de “La Nova Cançó” va fer-se del tot extensiva i va esdevenir summament popular. Destacar els noms de Salomé i Raimon, tot i no formar part del grup, és una qüestió inexcusable, atesos llurs èxits en ser premiats al Festival de la Cançó de la Mediterrània. Òbviament, totes aquestes primeres produccions discogràfiques van passar per uns severs processos restrictius; si més no, cada cop més del món de la ràdio i la televisió es produïa una sorprenent fidelització per part d’un gran nombre de seguidors, mentre que nous professionals s’incorporaven a difondre totes de més en més les produccions de “La Nova Cançó”. Així, de finals dels 60’ i ben entrats els 70’, són de ple reconeixement, cadascú amb un estil propi i personalitzat, però fent-se altaveus d’una oposició democràtica a la Dictadura, noms com: Guillem d’Efak i Núria Feliu, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, entre d’altres.
Tanmateix, el pas del temps, la pròpia realització professional d’alguns integrants del moviment, decantant-se per altres opcions de gènere i estil musical, com és el cas de Pau Riba (rock) i el Grup de Folk, van abocar a “La Nova Cançó” pel camí d’una lenta però progressiva davallada, fins a substituir la seva denominació per la de “Cançó catalana”. Aquí, cal esmentar cantants a cavall de repertoris irònics i humorístics, com: Pere Tàpias i, sobretot, La Trinca.
A punt d’inaugurar una nova dècada, els 80’, dins de l’esfera “Cançó Catalana” ja ens descobreix veus com la de Ramon Muntaner, Joan Isaac, Marina Rossell, Jaume Sisa, Ia & Batiste o Oriol Tramvia, al costat de cantants i grups autòctons de Ses Illes, de la Catalunya Nord (Teresa Rebull) i L’Alguer (Pinó Piras). I, de temps més recents, ja vindrien i s’imposarien nous valors musicals, amb instrumentistes de la talla de la Companyia Elèctrica Dharma, i altres grups; a més de nous cantautors interessats pel corrent més folklòric de la “Cançó Catalana”.
Tot plegat, des de primers dels 90’, la “Cançó Catalana” ha anat recorrent un itinerari d’èxits relativament escassos, tot caminant envers un esdevenir incert; en el benentès que se’n consideren desencadenants d’aquesta casuística la lamentable desafecció d’unes noves generacions que semblen decantar-se més per la música pop, el rock i els ritmes llatins.
