Els Bancs centrals, per dinamitzar l’economia, solen augmentar la liquiditat del sistema. És a dir, posen en marxa la màquina de fer diners. A Europa ho fa el Banc Central Europeu i als EUA la Reserva Federal. Cada divisa té un banc central que té la facultat d’imprimir moneda.
Cal diferenciar el valor nominal del diner i el valor real. El valor nominal és la xifra que hi ha impresa en el bitllet. Si es passa de cobrar 1.000 € a cobrar-ne 1.500 €, potser no guanyi més, encara que ho sembli. S’ha de veure què ha passat amb el valor real i què és el que es pot comprar amb aquests diners. Està clar que l’augmenten del sou ha estat un 50%, però si el preu dels béns i dels serveis ho ha fet en un 60%, la realitat és que s’ha perdut un 10% de poder adquisitiu. Per això el que més importa no és quants diners diuen que tenim, sinó quants béns i serveis podem comprar. En llocs d’hiperinflació com va passar a l’Alemanya d’entreguerres o a l’Argentina, s’havia de pagar un milió de marcs o de pesos per comprar el diari.
Quan s’imprimeix massa quantitat de diners apareix la inflació, que és simplement un augment generalitzat de preus. I una de les finalitats principals del Banc Central és controlar-la. El BCE té com a objectiu una inflació del 2% anual. Espanya va tancar 2021 amb una inflació del 6,5%. I en general tot Occident s’enfronta ara amb un problema inflacionari, que primer van atribuir a desajustos logístics, deguts a la pandèmia i que ara veuen que se’ls ha disparat.
La inflació perjudica l’estalviador i beneficia a les persones que s’endeuten. Si es tenien 1.000 euros al banc el gener de 2021 i no s’ha fet cap moviment, avui continuarà havent-hi 1.000, però ara ja només “valen” 993,5 € per comprar. Per tant, ha perdut poder adquisitiu equivalent a 6,5 € en valor real. I si el gener de 2021 s’hagués demanat un crèdit per valor de 1.000 € amb un interès del 6,5%, a tornar en un any, s’hauria fet una bona operació, ja que s’hauria disposat dels diners que no es tenien i el preu que s’hauria pagat per tenir-los seria el mateix que haurien perdut aquells que, tenint els diners, els havien mantingut en compte corrent. Així la inflació incentiva demanar crèdits. Les empreses ja ho estan fent per finançar-se i treballen amb fons dels altres.
El problema que han d’encarar els Bancs Centrals és com aturar l’espiral inflacionària sense malmetre l’economia. I per això ara plantegen reduir els estímuls, encarir el preu de diner i vendre bons. Els tipus d’interès són el cost que tenen els bancs comercials per demanar diners al Banc Emissor. Si poden demanar diners a un preu més baix també els han de deixar a un preu més reduït, i, per tant, hi ha més tendència a endeutar-se. A uns tipus d’interès més alts, els bancs deixen els diners a un preu major, guanyen més diners en cada operació, però es redueixen el nombre de crèdits.
I no sempre els resultats són els esperats. En un escenari on la inflació és molt accentuada l’increment de preus va més de pressa que l’increment de sous i els assalariats perden poder adquisitiu. No només això, sinó que creixen les diferències socials, perquè no tothom té accés al crèdit, no és el mateix endeutar-se per necessitat que fer-ho per invertir. Per això els tècnics no ho tenen fàcil per resoldre els problemes macroeconòmics, perquè s’han d’ajustar un nombre il·limitat de factors, sovint sotmesos a pressions polítiques i socials que ells no controlen. I d’aquí la incertesa que envolta aquest món
