La comunitat de Castilla La Mancha, amb les províncies de Toledo, Ciudad Real, Albacete i Cuenca, s’enorgulleix de fa segles, d’obrir, dia rere dia, les pàgines d’un dels llibres més insòlits de la literatura espanyola; una obra que troba els seus orígens a tort i a dret d’aquestes contrades manxegues. Aquest territori, encara avui, guanya força per a transportar-te per l’imaginari de les fantasioses aventures d’un dels més grans cavallers en ruta, conformant els anomenats “Camins de Don Quijote de La Mancha”, un passeig per una Espanya de l’interior, a voltes desconeguda, que ha conquerit un punt en el mapa a mercès d’una bona xarxa de comunicacions i una potent oferta d’equipaments i serveis que dignifiquen els seus racons més memorables. Aquests camins et proposen la descoberta d’una successió de poblacions de veïnatge amable i d’hàbitat genuí, ben arrelat a un paisatge i a una gastronomia que conflueixen a magnificar l’excepcional escenificació que l’insigne Don Miguel de Cervantes va immortalitzar en la seva obra; en suma, el valuós llegat d’una gent perfectament inserida en el context de les aventures de Don Quijote.
L’itinerari que reuneix la majoria d’aquests camins recorre part de la Nacional 420, i s’hi pot accedir des de dos punts prou representatius: Madridejos o Puerto Lápice, en el sí de l’anomenada Carretera d’Andalusia i per Almarcha, en un punt estratègic de l’antiga carretera de València. Amb tot, però, una de les rutes més còmodes des de Casa Nostra és la que pots inaugurar des de llevant, on et trobes amb l’enclavament més a l’est dels destins quixotescos, el municipi de Belmonte. Des d’aquí, i camí de ponent, de retruc podràs gaudir d’alguns sensacionals horitzons de capvespre.
Belmonte, a més d’enaltir la vida i obra de Fray Luís de León, et descobreix el conjunt monumental de la vella vila dels Villena, amb un notable succeïment d’escuts i emblemes a totes les façanes. Endemés de la testimonial Colegiata de San Bartolomé, el camí del Castell et va regalant unes vistes superiors sobre la immensitat dels camps de cereals, encara presidits per l’omnipresència d’uns molins gegantins. Des de dalt al mirador, certificaràs la grandiositat les històries de Don Quijote i la dimensió dels camins recorreguts. Uns quilòmetres enllà i, de seguida, endevines les casetes d’una típica població manxega: Mota del Cuervo. Dins del poble, al costat d’uns bonics quarterons que retallen unes discretes finestres, segurament, et resultaran exagerades les grans portalades d’uns vells “caserons” relativament petits. Entre casa i casa, et resultarà invasiu el perfil fantasmagòric dels vells molins propers; i, en un extrem sembla apropar-se’t un dels punts més preuats del municipi, el Convento de las Trinitarias, tot un exponent de la vida retirada de les antigues clausures. I, com si volgués amistançar-se amb Mota del Cuervo, a unes passes, et ve a rebre la cèlebre i festejada població de El Toboso, un del referents crucials de la història de El Quijote. El motiu és evident: aquí hi ha la Casa natal d’Aldonza Lorenzo, la popular Dulcinea, princesa dels somnis del “boig” cavaller. Si més no, el municipi acull el Museu de Cervantes; El Toboso se sent cobejós d’unes edificacions de noble empremta –amb patis interiors i galeries- que recorden certs passatges amorosos de l’obra.
A uns quilòmetres, Campo de Criptana és una parada del tot indefugible. Només apropar-t’hi, la inconfusible estampa d’un poble tenyit d’un blanc radiant, amb els descomunals molins -que des de dalt del serral tenen l’honor de presidir-lo- amb aquella immensa perspectiva de les seves ombres inescrutables, no tardarà a recordar-te les mil i una figuracions del cavaller Don Quijote. A prop del fantàstic conjunt monumental dels molins, és més que suggeridor de perdre’t per l’encís d’uns costerosos carrerons que descobreixen els interiors d’uns graciosos patis típics, d’incomparable plasticitat. El Caserón del Pósito Real del segle XVI i una sèrie d’edificis religiosos contribueixen a engrandir el declarat interès històric del municipi. Més endavant, una primer plànol d’Alcázar de San Juan sembla exhibir-te-la com a un gloriós enclavament urbà. Alcázar, se’t proposa com a un terminant destí amb una llarga i celebrada història que ha crescut a mercès de convertir-se, al segle XIX, en una important cruïlla ferroviària. Amb tot, però, la seva gloriosa escalada, últimament, es veu declinada a propòsit d’un precipitat creixement urbà que ha castigat el seu conjunt monumental.
En direcció a Consuegra, passes per Herencia, un poblet que s’ha anat enriquint gràcies a la generosa producció de safrà; i que, als nostres dies, reconeix amb orgull la seva modèlica disposició urbanística, traçada segons una linealitat poc habitual fa cinc centúries. Seguidament, sense massa reclams, Puerto Lápice s’obstina a preservar-se com a punt de partida obligat per a emprendre –igual que ho va fer aquell personatge de ficció- una ruta tan lligada a la terra; just l’indret on Don Quijote va ser armat cavaller. Un petit poblet et saluda tot despullant la seva intimitat a través d’uns encisadors enreixats que contrasten amb el monòton emblanquinat d’unes façanes que volen perseguir els Montes de Toledo. I, per últim, en aquests paratges de baixa muntanya, noves referències del personatge cervantí et condueixen envers la captivadora Consuegra, un poble d’origen romà que pot presumir dels seus prodigiosos vestigis. En aquest entorn passen les primeres desventures del cavaller cervantí, aquelles que t’acompanyen a passejar per hisendes lliurades al domini d’un vell castell ruïnós i per la gracilitat d’uns molins capaços d’il·lustrar relats d’enginyosa ficció.
