He rebut fa ben poc el primer llibre de l’alacantí José Miguel Mut Ronda, professor de llengua i literatura castellana, versaire i caminant de la vida. Per les eres del silenci és un poemari breu, minimalista, que s’enceta amb els esplèndids versos: Som humils taques de pols al llenç blanc de la vida que, de vegades, dibuixen melodies que ens fan somiar a l’alçada dels déus. El poeta igualadí Joan Llacuna va escriure anys enrere: estem sols sobre crits de profetes. Potser estem sols perquè renunciem a ser profetes.
Robert Graves explica al seu imprescindible assaig La Diosa Blanca que la poesia originalment era una tradició per a iniciats. Que tenia l’origen en els remots cultes matriarcals, en les tradicions antigues de la feminitat associades a les tres llunes: la blanca, la negra i la vermella. La feminitat que Graves lloa és entesa com un universal, un etern femení que, com expressà un segle abans Goethe, sempre ens impulsa cap allò més elevat. Una feminitat que com una màscara és alhora mare, filla, amant, esposa, sàvia i fetillera, bruixa i remeiera, vida i mort. Lilith, Eva, Maria, Hel·lena i Sofia, diferents noms per a un rostre de moltes cares.
Ressonen als textos de José Miguel l’eco dels passos dels fugitius pels camins antics dels moriscos, grimpadors forçats de les llargues escales del barranc de l’Infern, el lament d’una terra vella i oblidada per la qual els homes i dones vessaren sang segles enrere. També els records d’un viatge al Cabanyal, el crit del guerrer vital que pugna per sortir entre les nits més obscures de l’ànima, i l’amor… L’amor a les seves dones, a l’Anneta, a qui dedica el llibre, i a la seva mare, Ana Ronda, que és la protagonista de In Memoriam, que conté fragments d’estremida memòria.
Desconec prou l’art de la poesia per atrevir-me a fer-ne un elogi desmesurat o una crítica formal, però la sensibilitat de José Miguel, professor atípic de qui els seus alumnes guarden cada any un record inesborrable, és molt a prop de la lírica de Lorca, dels místics hindús, i de la poesia morisca i andalusí. La Lluna (Al Kamaria) és una figura arquetípica de la poesia dels iniciats en la deessa blanca i que per als moriscos, els antics habitants de la Vall de Laguar, lloc on es troba la mítica muntanya del Cavall Verd, ha estat sempre molt important.
Bernat Roca
