L’última edició de l’AUGA ens ha participat d’un acte cultural i de coneixement força excepcional a propòsit de la ponència d’una jove investigadora de la nostra història més propera, la Núriai Hernández. Això és, ella, prenent com a reclam temàtic la “Crisi de la fam del cotó” (1861-1865), es va proposar -i entenc que ho va aconseguir- presentar una exhaustiva anàlisi sobre fins a quin punt una crisi com aquella derivada d’un conflicte esdevingut més enllà de l’Atlàntic havia estat el detonant d’un desajust econòmic de categòriques dimensions en el marc de la societat igualadina, i també de l’Anoia.
Una precisa i convincent dissertació, partint de l’interès per a observar quant determinants poden ser uns fets històrics adversos a l’hora de modificar substancialment les dinàmiques econòmiques i socials d’un territori; posava en relleu que l’anomenada -i, potser, poc coneguda- “Crisi de la fam del cotó” havia estat un fenomen originat per la Guerra de Secessió americana, de 1861; un conflicte bèl·lic que va acabar per provocar una total recessió en l’obtenció d’aquesta matèria primera bo i comportant de retruc, dins d’un context de gran demanda de producció tèxtil per al mercat interior, una forta depressió de l’economia industrial igualadina i de les grans i petites fàbriques de nostre entorn.
Així, just a la segona meitat del segle XIX, i enfrontades a aquest crac de la producció; la fragilitat estructural de l’empresariat industrial igualadí al costat de les no gens resolutives estratègies dels ens governatius van ser determinants per a què les nostres indústries perdessin l’oportunitat de “pujar al tren del progrés”, que havia de ser el ferrocarril.
Efectivament, aquell nou mitjà de transport (inaugurat el 1848) va passar de llarg de la nostra ciutat, una contrarietat que va incidir en què es desaprofités un dels grans motors de la Revolució Industrial; deixant d’assistir als avantatges de mercat d’una nova xarxa de comunicacions que havia de connectar les ciutats més punteres de Catalunya amb la resta de l’Estat.
Al capdavall, aquesta disquisició va contribuir a emfatitzar en la gènesi d’una crisi que no solament afectaria al nostre territori sinó a tot Catalunya; amb una detallada anàlisi demogràfica, econòmica i industrial no exempta de senyalar la ineficaç capacitat de reacció de la pròpia burgesia empresarial i dels mandataris de torn. En aquest sentit, la nostra ponent va fer especial esment dels menyscabaments ocasionats a les indústries locals com: el Vapor Vell o Cal Godó, entre d’altres; i, molt particularment als perjudicis dels quals en va ser víctimes una molt desavantatjada classe obrera. Finalment, el capítol referit a l’àmbit del transport va ser tractat a partir d’una puntual exposició de les circumstàncies desfavorables sobre els primers intents i la pròpia fallida econòmica de diverses societats constituïdes per a un inicial propòsit de construcció d’una línia fèrria que afavorís la comunicació d’Igualada amb el conjunt del territori català i l’espanyol.
