Dins del marc de la nova edició del Cicle Gaudí, i a propòsit de la programació de Cine Club i del calendari d’actes per a la commemoració del 8 de Marc, aquests dies, a l’Ateneu Cinema, ha estat presentada una nova producció fílmica d’Icíar Bollaín, “La boda de Rosa”, un film típicament Mediterrani, interpretat per Candela Peña, Sergi López, Nathalie Poza, Ramón Barea, entre d’altres; que es va estrenar inscrit en el gènere de la tragicomèdia el passat 2020.
A manera de sinopsi, la pel·lícula et presenta a la Rosa, una dona que, a un pas dels 45 anys, es fa propi que ha passat tots els dies de la seva vida -fins aquest moment- plenament dedicada als altres; per la qual cosa decideix engegar-ho tot a passeig i prendre les regnes de la seva vida, no sense abordar la imperativa necessitat de reconciliar-se amb la seva història, el que ha de ser el punt de partida per a la conquesta de l’autèntica felicitat, és a dir, casar-se amb ella mateixa. Precisament, casar-se amb ella mateixa, aquesta és la circumstància, una peculiar cerimònia, que la directora rescata d’un model de vida de la civilització asiàtica i que li servirà com a línia argumental –malgrat alguns passatges no gaire creïbles- embarcant a la protagonista en aquest compromís tan especial; una sortida de la qual se’n deriva una realitat molt més complexa, ja que canviar el guió de la vida d’algú no és gens fàcil.
Amb aquest punt de partida per a la construcció de la felicitat, la pel·lícula abraça a més altres temes bastant potents, si bé posa un accent especial en l’amor propi, les relacions familiars, la maternitat, la criança dels fills, etc., en definitiva temes -indiscutiblement- plens d’humanitat; però sense oblidar tots aquells aspectes referits al paper de la dona a la societat i, per descomptat, a la seva pròpia emancipació, enfocada de manera precisa en la discriminació laboral que porta a tantes dones a la realització de treballs domèstics i d’atenció familiar sense cap tipus de remuneració, o el que és el mateix, la doble càrrega per la condició de gènere. Endemés, el capítol del casament de la protagonista amb si mateixa apunta a ser un recurs simbòlic contra la societat, al capdavall, contra un sistema que la subordina i la relega a un segon pla, quan no la ignora.
Després de la seva estrena al Festival de Màlaga, 2020, aquest film ja ha passat amb èxit per diferents festivals: Valladolid, Sant Sebastià, etcètera, havent estat mereixedor de diferents i reconeguts premis, en un moment de gran necessitat d’un suport incondicional a la indústria cinematogràfica; en aquest cas d’una producció en què és summament manifesta la presència femenina a tota la pel·lícula i molt especialment la mà de dones tant a la direcció com al guió, amb Alicia Lluna.
Al capdavall, un relat ple de veritat i recerca de l’autèntic camí vital, mostrant les dificultats d’una dona per a tenir veu pròpia. Mentre que tu, de manera empàtica, sents que vas caminant amb ella tot involucrant-te en l’argument enmig d’una metamorfosi que et suggereix una altra manera d’entendre la vida. Es tracta doncs d’un cinema basat en gent corrent, amb problemes laborals i familiars com els que podem tenir qualsevol de nosaltres.
Finalment, un personal reconeixement a Candela Peña, una de les millors actrius de la cinematografia espanyola que, en aquesta pel·lícula aconsegueix remoure’t interna i intensament amb una feina que desborda naturalitat i ingenuïtat; en un gran drama amb tocs de comèdia i crítica social que emociona i que també et proposa amplis somriures, tot embolicant-te en una elaborada consigna de llibertat.
