El filòsof Karl Marx va escriure que la història sempre es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. Durant la tardor de finals de 1936 i principis d’hivern de 1937 la ciutat de Madrid va ser l’escenari d’una batalla que canviaria el curs de la Guerra Civil Espanyola. La possibilitat d’una guerra curta va quedar esvaïda amb la inesperada resistència del general Miaja, de poca popularitat i confiança fins llavors, i el seu exèrcit organitzat des de la Junta de Defensa de Madrid, l’esquelet sobre el qual es va crear després l’Exèrcit Popular de la República.
La situació era desesperada. La ciutat estava assetjada. Hi havia fam i por, malgrat la retòrica d’una defensa a ultrança de la capital. Combats diaris a la ciutat universitària prop de la Moncloa. Una estora de nens morts cobria Getafe. Queien bombes sobre Alcalà i El Prado. Els generals sublevats, vencedors a Toledo volien fer missa a la capital i netejar la ciutat traïdora, fascinada per l’estalinisme i el bolxevisme. Els carrers deserts, el soroll de metralladores, l’angoixa i l’esperit de resistència, la ressonància de les guerres de Napoleó, la soledat republicana… Però Madrid va resistir.
El president Manual Azaña fa el 22 de gener de 1937 un discurs èpic on parla de victòria. De Madrid com a capital moral d’Espanya. Una part del govern vol una campanya mundial per la pau. D’altres cerquen una internacionalització del conflicte degut al milió de morts que ja ha costat. Dalmau Costa, d’Esquerra Republicana, conversa amb el centrista i liberal Portela Valladares al seu exili a París buscant un acostament a Azaña i el seu govern. Azaña comparteix amb el rector de la Universitat de Barcelona, Pere Bosch Gimpera, i amb l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, el desig de la pau i la mediació. Els catalanistes se les veien venir perquè sabien que només hi tenien a perdre amb la guerra.
Però no tothom està d’acord amb la recerca de la pau. Els socialistes de Largo Caballero i els comunistes somien amb una victòria militar sobre Franco i els generals revoltats. José Miaja era un home en qui poca gent confiava. Va aconseguir una victòria tan èpica com poc esperable. Ell i un general valencià Vicente Rojo i Lluch eren els homes del moment. Durruti havia mort en estranyes circumstàncies a la ciutat universitària. Potser assassinat per estalinistes o anarquistes rivals, o pel foc llunyà dels feixistes des de Moncloa. Altres diuen que es va disparar la seva pròpia arma. La farsa, la tragèdia, la por, l’atzar, la incertesa, la traïció, el coratge… Ara tot es repeteix, però de forma graciosa i sense morts. Hi ha progrés malgrat tot.
