Bernat Roca
Les xarxes socials bullien fa uns dies sota l’impacte de les imatges de Daenerys Targaryen cremant la capital dels Set Regnes. Gir inversemblant de guió o culminació lògica d’un procés d’embogiment degut a les constants pèrdues personals? Tot eren opinions diferents i enfrontades. Aquells qui havien imaginat una dona empoderada i alliberada com una persona beatífica i incapaç de fer mal a ningú semblaven haver oblidat les matances anteriors, potser més justificables des del punt de vista narratiu. Però és evident que la mateixa força i poder que milers de dones admiraven en la Khaleesi es tornava ara contra ella i les seves admiradores. No era això companys, no era això. Buscant Atenea i Maria topaven de front amb la deessa hindú Kali, la destructora de vida. No estem mai tan sols com quan estem davant dels mites. L’infern és ple de bones intencions, deien les iaies.
Joc de Trons és una obra sobre el poder, però sobretot CONTRA el poder. Sovint les nostres fantasies il·lustrades ens fan confondre el desig i la realitat, la utopia i la possibilitat, fins que oblidem la fina línia que separa el somni de la tragèdia. Daenerys no va poder triar. La seva Ombra, on hi ha reprimides les pulsions no acceptades per la personalitat conscient, va prendre el control del seu ego ferit i narcisista, destruint tot allò que ella volia representar des dels ideals i no des de les entranyes, on gairebé sempre hi ha la veritat. I així va arribar a ser el què ja era: la filla del drac. Qui lluita contra dracs es converteix en un drac, va escriure Nietzsche. Com també li passa a Jon Neu, un titella del destí i de la ment tràgica de l’escriptor George R.R. Martin i amb una concepció de la vida i de l’amor tan cafre i trencada com realista; ja que Jon perd totes les dones de la seva vida: la mare, l’amant, la reina… Mata el nen i que neixi l’home.
Quan un home ha traït la dona que desitja, o bé admira, però a qui per les circumstàncies no pot estimar del tot, i veu el seu petit món gairebé reduït a cendres comprèn que no hi ha res més enllà d’un mateix i el seu destí, una gota en el mar immens de la tràgica existència. Després del regicidi de la Targaryen, Jon apareix encadenat a la presó com Segismundo. La vida és un somni i una roda de la fortuna: al final no som res i sembla que seria millor no haver nascut. Es fa verb i carn la famosa veritat del Silè i enunciada al monòleg de Calderón de la Barca a La vida es sueño.
Al final de Joc de Trons, els herois moren o s’enfonsen en les culpes d’aquesta vida suposadament heroica i queden els antiherois, en una reunió de perdedors entre grotesca i cínica, que gestionen un món gris on no hi ha possibilitat de trencar la roda del poder, l’estaca. Uns s’aferren als càrrecs, al poder i els seus oripells. D’altres, en canvi, fan com Jon Neu i es queden amb el poble i la gent buscant la llibertat més enllà del Mur construït per la societat, els límits creats per la veritat del Poder. Després de la tragèdia queda la terrible veritat del nen creador, el senyor de l’Univers, ja anunciada pel filòsof Heràclit i la possibilitat d’inventar noves històries; la vida renovada en els infants del bosc, el somriure estoic del Buda quan Jon creua el Mur, com Juli Cèsar el Rubicó, per començar una nova vida.
