Fa uns anys, quan l’integrisme islamista el 7 de gener del 2015 va assassinar dotze dibuixants de la revista satírica Charlie Hebdo, a tot Europa -i molt especialment a Espanya- es va posar de moda la frase: Je suis Charlie Hebdo.
Tothom va reclamar la llibertat d’expressió per fer acudits i/o dibuixos que afectessin la religió…. islàmica. Com a periodista confesso que em vaig sentir recolzat per tantes mostres a favor del dret d’expressió de còmics, artistes, periodistes… i no diguem els polítics, inclosos els polítics espanyols, que es varen estripar les vestidures en defensa de la llibertat i en contra de l’integrisme islàmic “o de cualquier otro color”
El número extraordinari que va fer la revista es va esgotar diverses vegades, tantes com reedicions es varen fer. I tot i ser en francès, a Espanya -i especialment a Catalunya- aquell número de Charlie Hebdo es va vendre molt. A casa en conservo un exemplar.
El pas del temps ha demostrat que tot el que deien els polítics aquí i a França, era només per aprofitar-se de l’onada de solidaritat amb els humoristes assassinats, per col·locar el respectiu missatge d’amor a la vida i a la llibertat, per seguir engalipant al personal.
Avui, Charlie Hebdo no existeix. L’empresa editora l’ha tancat definitivament i els polítics, en aquest cas els espanyols, són capaços de posar el crit al cel per una paròdia a TV3, al voltant de la Virgen del Rocío, feta per la mateixa gent que ha parodiat a la Mare de Déu de Montserrat i de forma encara més cruel.
Els polítics professionals, és a dir amb càrrec i sou públic, s’han afanyat a exigir càstigs exemplars per als humoristes, el tancament del programa i, els més agosarats, fins i tot tancar TV3 “para siempre”.
Ho he dit moltes vegades: la dita democràcia espanyola és únicament una capa de vernís per dissimular les dretes més reaccionàries d’Europa, per donar-los una pàtina democràtica i de respecte a les llibertats. Unes llibertats que donen carta blanca als poderosos de la casta dirigent, però són una llosa impossible de suportar, per als que no som “d’eixe mon”.
A la que gratem una mica, sigui analitzant les polítiques governamentals, les mesures socials, el Codi penal o la llibertat d’expressió (consagrada però no aplicada per la Constitución Española) apareix la veritable cara de la reacció i el feixisme que s’ha fet amo absolut de l’Estat. La democràcia és només un vernís blanquejador
Sigui per una cosa o sigui per una altra, els que manen a Espanya -sigui a l’estat o una Comunidad Autónoma- aprofiten qualsevol motiu, per nimi que sigui, per blasmar contra tot el que sigui català. I oficialment vivim en un estat laic…. governat pels “meapilas” de sempre.
