El titular d’un diari força conegut va fer detenir-me i llegir, amb una mica de simpatia, l’article on parlava d’uns dels mites -o no- sobre la vitalitat dels nostres avis i àvies.
Aquest mitjà de comunicació deia: “La gent gran d’avui és objectivament més jove que les de generacions anteriors”.
L’article deia que segons un estudi realitzat a Finlàndia durant 12 anys, les persones de 75 a 80 anys caminen de 20 a 40 centímetres per segon més ràpid, agafen amb una força entre el 5% i el 25% major i tenen un angle d’extensió dels genolls d’un 20% a un 47% més elevat que aquelles que les precedien.
“Ostres!”, vaig pensar, “Sempre m’han dit que els nostres grans eren més sans i actius que nosaltres. Menjaven millor, respiraven aire pur i la paraula “estrès” els hi era desconeguda”, i mira per on els finlandesos, tan seriosos ells, ens trenquen el mite que abans es vivia millor i la salut era de ferro.
Rumiant sobre el que llegia anava pensant que el fet que els nostres grans (i després tots nosaltres) tinguin més força, velocitat i agilitat és important però fins a cert punt, ja que al capdavall de tot, si el cervell no rutlla amb dignitat, de poc serveixen unes bones capacitats psicomotrius.
Al final, l’article em va fer somriure en la darrera afirmació: “Aquest rejoveniment va acompanyat d’un augment de la capacitat intel·lectual, cognitiva i psicosocial, que es tradueix en una major intensitat en les relacions interpersonals, tant de parelles com als entorns habituals”.
“Fantàstic!”, vaig concloure. Els nostres grans viuen més i millor que els seus avantpassats, amb més qualitat i quantitat de vida, i si han assolit aquesta fita ha sigut, entre d’altres, lluitant com titans contra polítiques de gestió nefastes, administracions que directament els ignorava i dirigents que els recordava (quina casualitat!) només en períodes electorals.
M’agrada que la paraula “empoderament” estigui una mica més a prop d’elles i d’ells, i si a sobre gaudeixen del amics per riure i de les parelles per intimar, doncs molt millor, no?
