La Diputació de Barcelona afirma que Igualada no té un pla de reactivació econòmica i social davant l’impacte de la covid-19
Som a les portes de celebrar el primer any d’uns dels moments més dramàtics que mai haurem viscut. La pandèmia de la covid-19 ens ha fet mal a totes i tots. A nivell personal i professional ens marcarà un “abans” i un “després”. Tots recordem gent que ens ha deixat quan no tocava, famílies que han patit situacions molt doloroses, gent que ha perdut la feina, comerços que han tancat i empreses que estan fent autèntics equilibris per sobreviure.
Tots plegats portem un any llarg caminant sobre una corda en què, col·lectivament, també ha sortit el millor de nosaltres i veiem mostres de suport i iniciatives ciutadanes que ens enorgulleixen. I en aquest context esperem -i exigim!- a les institucions que també estiguin al nostre costat, ens ajudin, trobin solucions i en l’àmbit econòmic siguin actors útils i eficients que ara més que mai demanen els negocis.
Són molts els municipis que han creat plans locals de reactivació econòmica i social davant l’impacte de la covid-19. La planificació estratègica s’ha situat al centre de la reactivació econòmica. El món local es troba immers en una veritable onada d’anàlisi i disseny de mesures per donar respostes. Però no tots els ajuntaments. A casa nostra, a Igualada, aquests plans ni hi són ni se’ls espera.
L’Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic de la Diputació de Barcelona ha elaborat un document que recull els plans de reactivació, reconstrucció econòmica i social davant la covid-19. Plans aprovats o a punt de ser-ho. Per exemple sabem que a Barberà del Vallès s’han pactat ajudes de 3.300.000 d’euros del pressupost municipal. És a dir, recursos propis. A Amposta i Olot s’ajuda amb 500 euros a cada bar i comerç; a Reus les famílies amb pobresa energètica reben 540 euros a l’any. A Sant Cugat del Vallès la partida pressupostària per beques menjador d’infants és el doble que a Igualada. A Sitges s’ha creat un fons de contingència i emergència social de 8,5 milions d’euros. El Masnou, Les Franqueses del Vallès, Montcada i Reixac, entre altres, arriben a superar el milió. I aquest escenari de deixadesa a Igualada esgarrifa quan veiem que hi ha ajuntaments amb pressupostos molt menors i que destinen molts més recursos.
L’Ajuntament liderat per Marc Castells, segons la pròpia revista municipal que edita el govern, ha destinat 140.000€ en ajudes directes. Una xifra que és a anys llum del que han fet la immensa majoria de municipis i ajuntaments similars al nostre, al llarg del 2020.
I per qui pugui tenir dubtes, això no és una opinió sinó informació de la pròpia Diputació de Barcelona. De fet, sorprès, hi vaig trucar preguntant per què Igualada no apareix al recull. La resposta va ser esfereïdora: No consta cap pla per reconstruir una estructura econòmica i social sòlida a Igualada. Som a les portes del primer aniversari de la pandèmia i tenim la certesa que en l’àmbit local no hi ha ningú a l’altra banda.
Què ha fet fins ara el govern local de Castells? Fàcil, gran part dels diners que diuen destinar a pal·liar la crisi són d’altres organismes com la Diputació o la Generalitat, que els han donat perquè l’ajuntament faci de distribuïdor, com la connexió a internet per alumnes que treballen des de casa. L’Ajuntament ho ven com a acció de govern local, però l’esforç real a mirar de combatre una situació única, és d’una desviació pressupostaria d’un ridícul 0,03%! Han vist passar l’any de la pandèmia amb els braços creuats, i no és fins un any després que comencen a fer tímides accions.
És possible que ens facin creure que Igualada participa del Pla de reactivació econòmica de la conca d’Òdena, i que ja en té un. És cert que Castells va necessitar de l’anunci que va venir a fer la socialista Núria Marín, Presidenta de la Diputació de Barcelona, sobre els 5,5M€ que es destinaran a aquest pla. Però que no ens donin gat per llebre: és un pla de reconstrucció econòmica que no contempla l’impacte de la pandèmia. La majoria de projectes que es finançaran amb aquests diners són previs al context que ens ha deixat la pandèmia.
A una crisi imprevista se la pot descriure com un accident. Arriba quan no t’ho esperes. Però quan ha passat un any i les mesures dels governants locals són nul·les, l’actitud es pot definir de passivitat. Un any després, el govern del PDeCAT (JuntsxIgualada) demostra que ha tingut temps, però no interès. Els igualadins i igualadines no tenim un pla local per reconstruir i recuperar socialment i econòmica la ciutat davant l’impacte de la covid-19.
Un ajuntament no ha de ser un intermediari, té pressupostos, recursos i ha de proposar ajudes, defensar els seus i buscar la manera de mirar d’aixecar una situació tant complicada.
No tenim un Alcalde centrat en la ciutat. Les darreres eleccions i els seus interessos han fet desaparèixer l’interès i l’obligació que ha de regir sempre un alcalde: estar al costat de la gent.
