Estrenada aquest 2021, “Frederica Montseny, la dona que parla”, de la directora Laura Mañá, se centra en les dramàtiques vivències d’aquesta gran dona esdevingudes arran de l’assumpció de la cartera de Sanitat i Assistència Social, el 1936, durant el Govern de la Segona República Espanyola, endemés del drama del seu exili i judici a França, un cop acabada la Guerra Civil. I, estrenada, amb Motiu del Dia Internacional de la Dona, a les tres cadenes autonòmiques, la catalana, la valenciana i la balear, per a ser projectat a les sales de cinema -com ha estat ara a l’Ateneu Cinema- precisament en dates properes a la commemoració de 90è aniversari de la proclamació de la Segona República.
Segons s’obté de les paraules de Maña, la pel·lícula dóna resposta a la seva incansable pretensió de rescatar del silenci u oblit la biografia d’algunes dones que han protagonitzat grans històries, i que, a causa d’una longeva discriminació de gènere, han estat eclipsades pel protagonisme dels homes; presentant-les endemés com a autèntics referents per a les joves de les noves generacions.
Tanmateix, la pel·lícula també mostra la faceta més humana de Frederica Montseny, els seus dubtes, la fidelitat als seus principis, el seu extraordinari altruisme, així com el seu vessant de filla d’anarquistes, d’esposa i de mare, sempre empesa en la defensa de l’alliberament de la dona.
Frederica Montseny va néixer, a Madrid el 12 de febrer de 1905. Era filla de pares catalans, anarquistes, i intel·lectualment molt formats, i processats en diferents ocasions per la seva ideologia llibertària; unes circumstàncies que van afavorir que la nena fos educada pels seus mateixos progenitors. En la seva joventut va començar els estudis de Filosofia i Lletres, a la Universitat de Barcelona, la mateixa època en què va ingressar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va començar a col·laborar en publicacions anarquistes amb articles periodístics de temàtica social, filosòfica i feminista.
Entre els mesos de novembre de 1936 i maig de 1937, Frederica va assumir el càrrec de Ministra de Sanitat i Assistència Social de la Segona República Espanyola, amb Largo Caballero com a president del Consell de Ministres; l’assumpció d’un compromís polític en principi a les antípodes del seu ideari anarquista -contrari a les jerarquies i institucions de poder- però que va acceptar a causa de l’empenta social de l’anarcosindicalisme i per una imperiosa necessitat d’aturar un mal major, l’ascens del feixisme en el context bèl·lic que anava avançant, especialment en la línia de contribuir a contrarestar l’avenç de les tropes del bàndol franquista després del Cop d’Estat.
En el seu mandat, va ser pionera no només a l’hora d’enfrontar-se a una successió de dificultats en la seva condició de primera i única ministra -en tant que dona- sinó també pel factor d’exercir el seu càrrec, precisament, en plena Guerra Civil. No obstant això, els seus passos valents i ferms van inscriure-la en els annals de la història perquè va ser en l’exercici del seu ministeri que va promulgar el primer projecte de Llei de l’avortament a Espanya i va crear uns centres de cura i atenció a les prostitutes, proporcionant-les un allotjament i facilitant-les l’ensenyament d’una professió. Si bé, pràcticament cap de les seves iniciatives no va poder seguir endavant, les seves primeres actuacions van estar essencialment encaminades al procés d’evacuació de refugiats i a les urgències hospitalàries derivades de la contesa bèl·lica.
En acabar la guerra, i després del seu breu ministeri, la seva terra d’exili va ser la Borgonya francesa; regió on va ser detinguda per la Gestapo i sotmesa a un Judici d’extradició que la conduïa envers les disposicions de les autoritats franquistes, una condemna de la qual se’n va lliurar a causa del seu estat d’embarassada i pel fet de manifestar el seu penediment d’haver format part del govern republicà. Des de 1945, amb residència a Tolosa de Llenguadoc, i fins a la seva mort mai no va abandonar França, de la mateixa manera que tampoc va renegar mai dels seus ideals anarquistes, expressats en destacades publicacions: “La dona, problema de l’home”, “Cent dies en la vida d’una dona”, “Crònica de la CNT”, “L’anarquisme” i “Els meus primers quaranta anys”. Va morir al gener de 1994, víctima de malaltia.
