Autora: Marta Elvira Adarve
La prehabilitació en Oncologia és l’actuació de la fisioteràpia per a l’avaluació i intervenció prèvia al tractament. L’objectiu és preparar la persona per al tractament, millorant les seves condicions físiques i també mentals (en la mesura d’on nosaltres podem abordar), per aconseguir afrontar i obtenir uns millors resultats després del tractament.
La prehabilitació pretén aconseguir una millora de la capacitat funcional, millorar els símptomes, i mantenir o frenar el deteriorament de la salut mitjançant l’exercici terapèutic individualitzat.
En l’exercici terapèutic el que es pretén és una millora de la funció metabòlica del múscul, realitzant exercicis de força. També es busca el principi d’especificitat, és a dir, millorar la funció específica de la zona que serà tractada perquè després la recuperació post-tractament sigui més ràpida.
Quins són els beneficis de l’exercici aeròbic en pacients amb càncer?
Augmenta la capacitat cardiorespiratòria, fonamental per al manteniment de la salut.
Augmenta el consum d’oxigen, ja que en pacients amb càncer disminueix entre un 23-30%. La majoria de tractaments oncològics produeixen una disminució de l’oxigen i, com a conseqüència, els pacients presenten fatiga i pèrdua de massa muscular.
El múscul és un òrgan que, a part de ser l’impulsor de la mobilitat de les nostres articulacions, també té funcions metabòliques com la regulació de la glucosa, per això és important l’exercici aeròbic abans, durant i després del tractament.
S’ha de tenir en compte no sobresaturar al pacient ja que la malaltia li provoca fatiga i per això és important el control durant les sessions i fer un tractament individualitzat i en el treball de força no buscar el col·lapse muscular.
Diferents estudis com Christensen JF et al. Compr Physiol 9:165-205, 2019, demostren que hi ha una evidència important de la millora de la fatiga, ansietat/depressió, millora de la capacitat cardiorespiratòria, millora de la capacitat de realitzar exercici físic i disminució de l’aparició del limfoedema i una millora moderada de la salut òssia i la qualitat del son.
Tot i que l’ideal és fer la prehabilitació, la realitat és que gairebé sempre ens arriba el pacient després de la intervenció, portant efectes associats com el dolor, fatiga, limfoedema, danys al teixit musculoesquelètic, alteració d’òrgans afectats, alteracions motrius, sensitives, cicatrius….
Un dels altres tractaments oncològics és la radioteràpia: l’administració de radiacions ionitzants de manera localitzada sobre el tumor. La radioteràpia pot provocar lesions a la pell que poden malmetre l’elasticitat (fibrosi) i limitacions de la mobilitat de les articulacions properes. La fisioteràpia també pot ajudar a millorar la qualitat de la pell i la mobilitat dels teixits adjacents.
La radioteràpia també pot provocar toxicitat que genera una fatiga. Amb exercicis específics per a cada pacient, segons tolerància, es pot mitigar aquesta fatiga.
La resta de tractaments com els citotòxics (quimioteràpia), teràpies biològiques, hormonoteràpia entre altres, provoquen efectes secundaris que es poden pal·liar amb la fisioteràpia com la pèrdua de massa òssia. Aquí podem fer un treball específic per a cada cas, d’exercici terapèutic en oncologia per reduir la pèrdua de massa òssia i muscular (sarcopènia, poden arribar a perdre entre un 0.8 i 2.5 kg de massa muscular), alleujar les artràlgies (dolors articulars) i les molèsties musculars, ja que el múscul es pot tornar disfuncional.
L’evidència científica està demostrant la importància de la fisioteràpia abans i durant el tractament, pels múltiples beneficis que aporta, per mitigar els efectes secundaris i tenir una millor recuperació després de la intervenció quirúrgica.
Des del moment del diagnòstic, amb l’aprovació del cirurgià i l’oncòleg, el fisioterapeuta pot treballar diferents àrees segons la necessitat, com per exemple:
- Neurològic: recuperació de les funcions motrius, sensitives, coordinació, equilibri, psicomotricitat…
- Uroginecològic: estenosi vaginal postradiació, càncer de pròstata, histerectomia (radical o parcial), vesical (amb urostomia o sense)… també es pot treballar el teixit per evitar problemes d’incontinència o relacionats amb una menopausa induïda.
- Abdominal: cicatrius abdominals, treball de la paret abdominal amb ostomia per enfortir i prevenir eventracions i hèrnies.
- Musculoesquelètic: grans cicatrius que poden afectar la mobilitat d’articulacions, tensions a la pell, adherències, debilitat muscular, control motor, psicomotricitat, recuperar funcions motrius.
- Mamari: Treball de cicatriu, treball de la pròtesi per hhvd si ha hagut algun encapsulament que limita mobilitat de l’espatlla, treball d’elastificació de la pell afectada per radioteràpia, síndrome del cordó axil·lar.
