L’adeu definitiu de la Montserrat Carulla m’ha revifat una sèrie de pensaments que tenia més o menys somorts i s’han fet vius en aquest fatídic 2020 que ha trasbalsat tots els plans i la vida del món sencer. En ella he admirat sempre la voluntat de lluita, tot i saber que no en veuria els resultats; la fidelitat a la llengua i al país, l’orgull de sentir-se catalana i confessar-se públicament independentista. I la serenor amb què ha afrontat el tram final de la seva vida.
Per diversos motius aquest 2020 ha estat per a mi -i suposo que per a molts- un annus horribilis. D’una banda, per la pèrdua d’amics de tota la vida, persones que eren per a mi un referent d’estil de vida i de fidelitat a uns ideals. Alguns els vaig tenir de professors, altres varen ser simplement companys d’estudis, però amb tots ells hi havia una relació profunda i sincera d’amistat. Em dol veure que en poc més de mig any he perdut mitja dotzena d’amics, alguns d’ells de manera sobtada, sense temps de fer-me a la idea de la seva absència.
Són persones de la meva generació; la seva desaparició marca el final d’una etapa en la nostra societat. Molts varen ser lluitadors contra el franquisme i més tard defensors dels drets individuals i col·lectius del poble de Catalunya. Varen celebrar l’adveniment d’una democràcia –tot i que controlada- i han tastat el gust amarg d’una independència nascuda morta. Dues coses els provocaven un dolor insuperable: veure empresonats els líders independentistes i –pitjor encara- les baralles dels partits que diuen defensar un mateix objectiu final.
En un altre camp, els preocupava també la radicalització dels posicionaments en la defensa de posicions contraposades. L’ascens d’unes actituds feixistes han provocat una manca de respecte envers els qui no combreguen amb els seus plantejaments. Això afecta tots els estaments socials, des de la violència al carrer fins als espectacles a vegades vergonyants dels mateixos parlamentaris. En comptes del respecte, o almenys la correcció, predomina l’insult, els crits, el picar de peus o aplaudir segons qui és que parla.
I ja no parlem d’actituds masclistes i xenòfobes. Dia sí dia també coneixem atacs contra immigrants, o persones que tenen una forma diferent de viure la vida sexual i afectiva. És en aquest sentit que es fa preocupant la proliferació d’actituds d’aquest caire. Aquells comportaments feixistes que semblava que no havien de tornar mai més, estan prenent una força preocupant dintre la mateixa Unió Europea. Hi ha països que es neguen a acceptar la igualtat de drets de les persones i planten cara a les mateixes autoritats de la Unió. Que en la sessió de control dels drets humans del mateix Parlament europeu es faci pressió perquè no es tracti el tema de Catalunya és un bon indicatiu del retrocés que ha experimentat l’organisme que hauria de ser el garant de la democràcia i dels drets dels ciutadans.
És evident que ens trobem en un final d’etapa que no és només un canvi generacional, sinó de retrocés en valors humans i ascens d’actituds totalitàries. Déu vulgui que no retornem a etapes passades de trista memòria, que no varen generar més que violència i sofriment.
