Entrevista a Susana Garcia Recio, Professora del departament de Genètica de la Universitat de Carolina del Nord (Estats Units)
Tinc 42 anys d’edat, i soc odenenca. Doctora en Biologia per la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, treballo a la University of North Caroline (UNC) dels Estats Units com a professora associada del departament de Genètica, en estudis de recerca sobre el càncer de mama.
Per què t’has especialitzat en la investigació del càncer de mama?
Vaig començar després de la universitat a fer recerca, però en un àmbit molt més diferent, bioquímica de plantes i bacteris. Però la meva àvia va morir de càncer d’ovari i llavors em va començar a sorgir l’interès d’anar més anar cap a aquesta branca. En acabar la universitat, volia fer el Doctorat, i vaig buscar on podia treballar la investigació de càncer i vaig començar per aquí.
Ara ja portes algunes publicacions sobre la teva recerca.
Sí, diferents publicacions. Quan vaig arribar a Carolina del Nord, vaig entrar en un grup molt potent en genòmica, que està agafant un paper molt important en el diagnòstic de tumors. Vaig començar amb un tema diferent del que estic ara, però tot estava relacionat amb la metàstasi i en buscar “dianes” importants per poder atacar de forma específica el càncer. Fins ara hi ha molta quimioteràpia que funciona en molts casos, però té molts efectes secundaris. Ataca a totes les cèl·lules, no només a les cèl·lules canceroses, té molta toxicitat… i el que cada vegada està més buscat és trobar “dianes” més específiques de cada tumor i més personalitzades. El meu cap és el pioner en desenvolupar el que s’anomena subtipus moleculars del càncer de mama. Ell va identificar que el càncer de mama té 6 subtipus diferents i a partir d’aquí es va desenvolupar un “kit de diagnòstic”, que es fa servir a tot el món per segons quin tipus de càncer de mama.
T’has especialitzat en el càncer de mama metastàsic, el més perillós.
Sí. Malauradament aquest no té cura. Hi ha molta gent que es cura un càncer primari, quan fa cirurgia i tractament, però en aquests casos no. El que es pot fer és cronificar-lo, els metges fan que el pacient tingui una qualitat de vida i un temps més llarg, però al final sempre recau i acaba morint per aquesta malaltia. Estem molt enfocats en el càncer de mama metastàtic, perquè se’n sap poc i és difícil de trobar aquestes “dianes” tan específiques que funcionen al primari, però no funcionen en el metastàtic.
El projecte en què treballés és a nivell mundial, o només americà?
És a nivell mundial, però està dividit en el grup americà i l’europeu, amb el mateix nom, Aurora. Està finançat per unes fundacions, i es tracta de recollir molts teixits de càncers de mama primaris i de metastàtics. Estem intentant provar que és molt important tractar la pacient no només en base al que era el tumor primari, sinó com està el tumor metastàtic. Per aconseguir-ho cal recopilar-ne molts, i comparar-los. És un projecte multidisciplinari, hi ha involucrats 19 grans hospitals d’Estats Units. Tot això ens arriba a la Universitat i, amb diferents eines genètiques, ho estudiem, caracteritzem aquests tumors amb dues preguntes claus: Quina diferència hi ha entre els tumors primaris i els metastàtics? Hi ha diferències entre les diferents metàstasis? Quan trobes aquestes diferències, comences a tenir pistes de com atacar-ho.
Estem encara molt lluny de que el càncer de mama sigui curable al 100%?
Crec que estem molt més a prop. I si no aconseguim la cura, sí que arribarem a cronificar tant aquesta malaltia que la gent potser no morirà d’això, o no morirà tan jove. Amb les eines que tenim avui, és com si poguessis fer una radiografia del que és el càncer. Realment el pots descodificar i et dona molta informació. Ara queda, diríem, descobrir què et diu aquesta informació, què és el que és important i què no, què podem utilitzar… Però avancem molt, en només un any de temps tot ja és diferent. Abans només hi havia un parell de tractaments, avui n’hi ha molts, que no només ataquen el tumor sinó que ajuden al sistema immunitari a atacar el tumor. Això ha sigut un gran paradigma, un gran canvi. Aquest estudi ens ha permès també veure que hi ha un gen que provoca que el sistema immunitari sigui menor, que no estigui envoltant el tumor, que no el detecti i llavors, clar, el sistema immunitari no fa el seu paper i no ataca el tumor. Si podem fer que aquest gen el detecti, el sistema immunitari treballarà bé. El que potser es necessita més és que el trajecte entre nosaltres i el pacient sigui més ràpid.
Tan diferent és, la investigació, als Estats Units comparat amb Europa? És un tema de diners?
Doncs sí. De diners i de canvi de pensament, de la societat i de la política. De com cal invertir els diners. A Europa hi ha centres molt bons, a Anglaterra, a Suïssa, França, Bèlgica… Després d’estar vuit anys treballant aquí i set als Estats Units, et puc dir que aquí hi ha gent molt bona, que treballa moltíssim en la investigació, el que passa és que els recursos són molt limitats i hem de fer doble esforç. Aquí el material t’arriba molt lent… Allí és d’un dia per l’altre. En una setmana fas un experiment que aquí trigues un mes o dos, però és qüestió de diners. Els tens i llavors ho pots fer tot molt més ràpid. Permeten fer noves tecnologies, ser un país punter, obrir el camí… i fer que els altres s’hi fixin i vulguin venir. I això aquí no passa.
Amb què et sentiries tan satisfeta que podries arribar a dir que ja pots plegar?
Seria que realment que el que estic fent, tingui un efecte directe en una pacient. He provat, en dos projectes, un aquí i un altre a Amèrica, que s’intentés fer un assaig clínic. Però això és molt difícil, perquè es tracta que una empresa privada com una farmacèutica faci una gran inversió. Tenen moltes sol·licituds d’aquest tipus. Però si això arribés a passar i aquest assaig tingués un resultat positiu, que algú es pugui beneficiar d’aquests anys d’investigació i que una persona es tracti el tumor i aquest marxi, per mi seria el màxim.
