La situació política a Escòcia està permanentment d’actualitat a Catalunya. Jordi Pujol havia dit anys enrere que preferia tenir un parlament polític que una selecció de futbol. Eren temps en que Escòcia no tenia encara l’autogovern al qual va accedir després dela Devolution que es va engegar a mitjans dels anys 90. Pujol anava errat i a la llarga la selecció de futbol escocesa s’ha demostrat bastant més efectiva que el parlament català que ell va governar amb majoria absoluta. Però Catalunya no és Escòcia. Ni molt menys. D’entrada aquí tenim un temps esplèndid, un oli d’oliva molt bo, que a Escòcia va molt car a Tesco (hipermercat), i un equip de futbol de talla internacional, el Barça, mentre que la lliga escocesa va a la baixa. A Escòcia fa un fred que pela i tot i les tradicionals faldilles (Kilt) que sovintejen per les ciutats l’energia és molt barata i la gent no passa fred a les cases, en part gràcies als recursos naturals, petroli i energies renovables, que són les noves “joies de la corona” de l’antic regne escocès. A Espanya el Sol és abundant, però el govern posa traves a qui l’utilitza. Els britànics en canvi es deleixen per una estoneta de llum solar. Ells no tenen fuet però tenen el Haggis.
Bromes a part, Escòcia és un país històricament dividit entre les Lowlands (terres baixes) i les Highlands (terres altes), un lloc mític i llegendari gràcies a films com Braveheart, Els Immortals o Rob Roy. És d’allà on es conserven els records del darrer aixecament romàntic dels clans en la malaurada batalla de Culloden (1746) i on encara es parla escassament el gaèlic, la llengua original escocesa, ja que l’antic Scot és actualment un dialecte de l’anglès. Robert Burns va ser el gran poeta romàntic escocès i emprava aquesta parla de forma reivindicativa. Seva és la cançó tradicional que aquí coneixem com L’hora dels adéus. Van ser Robert Burns i Walter Scott, amb al seva novel·la romàntica, els qui van despertar un sentiment nacional que estava adormit des de la Union Act de 1707. La forta
immigració irlandesa catòlica, assentada sobretot a Glasgow, va ajudar a crear en les classes proletàries un sentiment de rebuig cap a Londres i la seva política, malgrat que Escòcia va participar en totes les grans gestes imperials i els beneficis del gran regnat de la Reina Victòria. La rivalitat Celtic de Glasgow i Glasgow Rangers té un paral·lel entre el Hearts i l’Hibernian d’Edinburg. Futbol i lluita de classes. Aquí una lliga catalana arruïnaria
el Barça.
La unió pactada entre Anglaterra i Escòcia després de segles d’enemistat va ser un gran negoci per ambdues parts ja que pels parlamentaris d’Edinburg el tractat d’Unió va ser una alternativa a la conquesta anglesa, que a la llarga s’hauria produït. Escòcia va saber rendir-se a la superioritat anglesa i ara abandona el vaixell quan l’imperi fa aigües i el United Kingdom, cada cop menys united y menys kingdom, es debat entre el multiculturalisme i l’aïllacionisme. Catalunya i Escòcia són, simpaties a banda, com un ou i
una castanya. Better together?
