El 2022 està sent un any molt intens per en Pol Makuri Redolad Garcia. El va començar disputant els Jocs Paralímpics d’Hivern, també ha debutat en curses de muntanya històriques com la Zegama i el passat diumenge va ser el gran protagonista dels Premis Neptú. Parlem una mica de tot amb ell.
Com vas viure els premis Neptú del passat diumenge?
Uns dies abans de la cerimònia des de l’Ajuntament em van proposar que la meva història fos el fil conductor de la gala. Em va fer molta il·lusió que m’ho proposessin perquè és la ciutat que m’ha vist créixer i avançar amb tot el meu projecte esportiu.
Vaig animar a la gent a que lluitessin pels seus somnis. Està clar que a vegades caiem, que hi ha moments durs en el camí, però que s’ha de lluitar. I si hi ha la gran sort de poder aconseguir els objectius que un es proposa, això és brutal.
Els Neptú d’aquest any volien destacar la importància dels valors i la resiliència en el món de l’esport. I van considerar-te com l’exemple ideal que els encarnava. Imagino que és emocionant.
Va ser brutal. Sempre he defensat aquests valors. Als Jocs, per exemple, tenia molt clar que no hi aniria per resultat, però també estava convençut que sota selecció de l’entrenador també podia anar-hi i crec que aquests valors d’esforç i resiliència m’hi van portar.
Com comença la teva trajectòria esportiva?
Als inicis vaig estar vinculat a l’escola de patinatge de l’Igualada HC i després vaig fer el canvi al Hoquei Club Montbui fins que per la meva diversitat funcional ja no podia donar més de sí.
Després, ja més endavant, em vaig decantar per l’esquí de fons i curses de muntanya i he anat molt pel meu compte. De fet, fins ara, les curses de muntanya les tenia en un segon pla, més encarades a que em servissin d’entrenament per a l’hivern.
Com és que et decantes per aquests esports de muntanya?
Els meus pares sempre m’han inculcat una estima per la muntanya. M’ha servit d’aprenentatge brutal per saber qui soc, com es mou la meva diversitat funcional, etc.
Sempre amb la competició entre cella i cella?
No, quan vaig començar només era per gaudir de la muntanya. No va ser fins els 18 anys que vaig conèixer una altra persona amb diversitat funcional que em va explicar que ell havia competit a la Copa del Món i aquí va ser on em va entrar el cuquet de la competició a mi també.
Des de llavors, han passat 12 anys hi he pogut participar en Mundials, Copa del Món i Jocs Paralímpics.
Abans deies que eres molt conscient que per resultats esportius no hauries pogut disputar mai els Jocs. Per què?
Tinc una discapacitat que a nivell visual es veu molt poc però a nivell esportiu és de les més complexes. Des de la Federació Internacional i el Comitè Paralímpic Espanyol sempre m’han demanat uns resultats que jo sabia que no podia assolir. A mi em toca competir dins la categoria de paràlisi cerebral i després de dos intents fallits, es va valorar tota la meva trajectòria esportiva, la resiliència que comentàvem abans, i se’m va donar l’oportunitat de participar als Jocs gràcies a una invitació.
Tothom ha vist la feinada que he fet. Porto tres anys només dedicant-me a l’esport per treure el millor rendiment.
T’has pogut dedicar exclusivament gràcies a les beques del Comitè?
No, en realitat no rebo cap beca del Comitè Paralímpic. L’any que vas als Jocs sí que tens tota l’estructura pagada, però per la resta de temps, les beques van condicionades als resultats esportius i amb la meva diversitat funcional, el meu cos no podrà arribar mai a aquests resultats que se’m demanen.
Per sort tinc uns patrocinadors que m’ajuden molt a nivell de material, que és un cost molt gran que ja m’estalvio. I després m’he hagut de buscar la vida per pagar-me les Copes del Món, també gràcies a l’ajuda dels meus pares. Ara he de valorar com continuar i què fer.
Parlant dels Jocs. Com valores l’experiència sis mesos després de viure-la?
Molt positivament i també el fet de ser el primer espanyol amb paràlisi cerebral en participar en uns Jocs d’hivern. Espero que això ajudi a obrir portes a altres atletes amb paràlisi cerebral perquè puguin lluitar pels seus somnis.
Per mi la competició no era el més rellevant, sinó tot allò que vaig viure, l’experiència amb l’equip de nou persones, veure una estructura que es mou amb un esdeveniment d’aquesta magnitud per ajudar-te en tot el que faci falta.
O el fet de viure a la vila olímpica on hi teníem de tot, supermercat, gimnàs, perruqueria, etc. Teníem tota una infraestructura al nostre abast.
I un moment concret que recordis especialment?
Sí, el moment d’acabar la primera cursa i estar acompanyat de tanta i tanta gent del comitè.
Recentment has estat el primer atleta amb paràlisi cerebral en acabar la cursa de muntanya de Zegama. Com ho vius això?
Tinc molt clar que soc pioner entre els esportistes amb paràlisi cerebral en els esports d’hivern i també amb les curses de muntanya. El meu cos està entrenat, després de molts anys.
Penso que és guai poder obrir portes i fer veure a la gent que cadascú és lliure de lluitar pels seus somnis.
I fa un parell de setmanes també vas ser a l’Olla de Núria.
Sí, tot i que allí vaig notar haver fet la Zegama la setmana anterior. Però volia ser-hi, a l’Olla, perquè també és una cursa que es retransmet per la tele i permet donar visibilitat a la diversitat funcional. De fet, a TV3 van dedicar quatre minuts a parlar de la meva història i de la diversitat funcional i només per això va ser molt interessant.
A nivell competitiu em va passar de tot i més, així que vaig decidir gaudir la cursa d’una altra manera.
Quins són els propers objectius?
Em plantejo la Garmin Moutain Festival de Barruera, el primer cap de setmana de juliol i després faré la Skyrace Comapedrosa.
Sou gaires persones amb diversitat funcional corrent aquestes curses de muntanya?
Hi ha força persones cegues. També hi ha el Dani Nafria, però que fa més curses de llarga distància, que és un amputat de cama. I a nivell internacional conec un parell de persones. Però és molt minoritari i s’ha de potenciar.
T’ha contactat gent amb diversitat funcional per agrair-te l’exemple?
Sí, sí. No només a nivell esportiu sinó també en la vida quotidiana. Famílies amb fills amb diversitat funcional que veuen la meva història i t’expliquen que la meva situació els ha motivat a ells també. Això ho he vist sobretot a partir dels Jocs, en què l’exposició mediàtica va ser brutal.
