“La gent no menja pàtries, ni banderes, el procés és molt més”
Sóc de Santa Coloma de Gramenet, i visc a Sabadell. Fill d’andalusos de Jaén i Granada, sóc independentista. Vinculat a l’organització Súmate, avui sóc diputat al Congrés de Madrid per Esquerra Republicana de Catalunya. Tinc 32 anys i sóc diplomat en Relacions Laborals. Estic convençut que hi haurà referèndum, i segur que hi haurà independència per a Catalunya.
Déu n’hi do, el començament de la legislatura a Espanya.
Previsible. Crec que el bo que tenen segons qui, sobretot PP, Ciutadans i PSOE, és que són molt previsibles. De tota manera, nosaltres no esperem absolutament res d’ells, més enllà del mateix de sempre, les amenaces, els tribunals, els editorials de diaris, els tertulians… Sempre contra el que la gent ha votat a Catalunya.
Mai s’havia arribat, però, als límits que un diputat, en aquest cas socialista, s’inventi una imatge de vostè sortint d’un cotxe amb xofer, i no passi res, o que un intel·lectual li digui que vigili que no acabi amb un tret a l’esquena. Com lluita contra això?
Independentment de si estàs a favor o en contra del procés sobiranista que es viu Catalunya, de si t’agrada o no, tot el que passa està servint també per treure caretes a molta gent. A alguns que anaven de demòcrates, o de progressistes, se’ls han acabat veient les costures. Que un diputat del PSOE, com bé dius, es vanagloriï al Congrés que té la gravació d’un seguiment, és molt greu. Però també ho són segons quines editorials d’El País. Forma part de la deriva i la regressió democràtica que es viu, no només a Madrid, sinó a tot l’Estat. I això no ho diem amb alegria, sinó amb una profunda tristesa. Aquí estem per ajudar.
No es cansa, d’explicar sempre el mateix missatge?
No. Un dels objectius que Esquerra Republicana de Catalunya té a Madrid, i ho vam dir sempre durant la campanya electoral, que aquest procés no està només per canviar una bandera per una altra. La gent no menja pàtries, ni banderes. Aquí estem per canviar-ho tot, això no va de nacionalismes, ni tant sols d’independentisme identitari, que és molt respectable, sinó que la majoria el que volem és un país millor. El que passa és que et toca enfrontar-te davant una maquinària mediàtica que, el que vol, és etiquetar-te, amb missatges recurrents.
Posi un exemple.
Miri, tenim molt clar que quan anem a un mitjà de comunicació, fins i tot progressista, els primers cinc minuts haurem de parlar de Jordi Pujol. No es pot imaginar l’obsessió que tenen amb ell, és quelcom molt habitual a Madrid. A mi ja em sembla bé, però també la podrien tenir amb Rodrigo Rato… En fi, quan passes aquesta fase, el que intentem és dir-hi la nostra.
La gent de Súmate ha ajudat a trencar aquí molts clixés sobre la independència. Encara és estrany, ser castellà i indepe?
Aquí a Catalunya no tant, però a fora… Els originem un curtcircuit total. Els descol·loquem. Una altra de les preguntes recurrents que ens fan és… Oye, tú que eres tan majo, qué día te hiciste independentista?, com si això fos com el xarampió. Poses un mirall davant la gent i no li agrada el que veu, però també és previsible. Hi estem acostumats.
S’hagués imaginat mai com a diputat al Congrés defensant la independència?
No. Mai. És cert que per a nosaltres, i per a mi a nivell personal, és quasi obsessiu tenir prou espai mediàtic per arribar a més mitjans de comunicació, perquè, de fet, el Congrés no és solament un espai de poder, és també un gran espai mediàtic. A poc a poc ho estem aconseguint, i estic convençut que és el que manca, arribar a segons qui.
El país es transforma. Gabriel Rufián també evoluciona i creix política i ideològicament?
Evidentment. No sé si canvio, perquè dic les mateixes coses des de fa molts anys. Crec que ara estem ideològicament un pas per endavant de l’Estat espanyol, i una de les coses més boniques que m’han dit a Madrid és que Yo no soy independentista, pero me representas. Això vol dir que Catalunya és una vegada més, a l’avantguarda d’una revolució, d’un gran canvi. Per això pensem que la independència seria una gran notícia per a nosaltres, però també per a Espanya, per trencar el cadenat del 1978.
Les darreres setmanes hem sentit algunes veus que sembla reclamen la tornada del peix al cove.
Sí. Hi ha com un mantra mediàtic per Madrid que diu que Millo i Sáenz de Santamaría suposen canvi. Sorprenent! Bé, nosaltres continuem asseguts a la taula, i esperar que algú vingui. Però no vindrà ningú.
Hi haurà, doncs, sí o sí, referèndum?
I tant. És democràcia. I això se soluciona davant una urna. I que ningú no pensi que no es fan coses en aquesta direcció, el que passa és que tenim un Estat en contra i moltes coses no es poden dir. De moment.
