Antoni Cañete és Secretari General del PIMEC, l’òrgan que representa i defensa els interessos de les petites i mitjanes empreses i autònoms de Catalunya. El 99,8% del teixit empresarial català s’inclou en aquesta categoria; són organitzacions de menys de 250 treballadors, i aporten més del 65% del PIB català. A Catalunya, tres de cada quatre persones treballen en una petita o mitjana empresa. PIMEC és, per tant, un agent social i econòmic representatiu de l’economia catalana.
En quins sectors treballen les empreses catalanes?
La indústria té un paper molt important, no en podem fugir. L’hem de potenciar perquè ens dona competitivitat com a país i llocs de treball. Ens hem de tornar a situar en els canvis que venen, en la indústria 4.0, en la tercera revolució industrial i en l’àmbit de la robòtica. També som un país de serveis, hem d’aconseguir un alt nivell de qualitat i de professionalització. El tercer element és el turisme, no ens ha de fer nosa. Hem de fer un turisme de qualitat amb identificació pròpia, més enllà de la concentració a Barcelona i el turisme de platja. A més a més, estan sorgint nous sectors transcendentals com el sector digital, amb noves empreses amb gent molt jove i personal internacional. Dins els canvis de la nova economia s’està introduint l’economia circular, cooperativa i social.
Per què és important aprovar la Llei de Morositat, com reclameu al govern espanyol?
Aquesta croada va més enllà del pagar i cobrar, de les transaccions comercials. Imaginem una empresa catalana i una empresa francesa que facturen deu milions d’euros. L’empresa catalana triga 160 dies, de mitjana, en cobrar. La francesa, 42 dies. Per tant, l’empresa francesa necessita poc més d’un milió d’euros per finançar el que triguen en pagar-li les factures. L’empresa catalana, en canvi, necessita més de 5 milions d’euros per fer front a la dilació. Quina empresa és més viable? La catalana ha d’anar al banc a demanar més del 50 per cent del seu circulant. Sent la mateixa empresa, la del cas francès és més competitiva. Els països que tenen dilació en el pagament són menys viables i menys competitius. L’any 2007, Espanya, després de Grècia, era el país que pitjor pagava de tota Europa. Una de cada tres empreses que ha tancat durant el període de crisis ho ha fet directa o indirectament per aquesta qüestió. El que pretenem és que no només es digui que no podem circular a més de 120 quilòmetres per hora, sinó que, aquell que sobrepassi el límit, tindrà una sanció. S’ha d’implementar un règim sancionador.
També davant el govern espanyol reclameu canviar la Llei de Contractació Pública per complir les directives europees. Què cal modificar?
No existeix cap llei que tingui un impacte més important, amb afectació sobre prop del 20% del PIB. La millor empresa de tot el país és l’administració. Si les PIMES no tenen accés a aquest 20% de la contractació, perden una part molt important de negoci. Quan es fan concursos públics, sovint es presenten amb uns requisits que només poden complir un grup molt reduït d’empreses. Potser una o dues. Europa va fer una nova directiva perquè les PIMES poguessin accedir a la compra pública davant aquesta situació. La directiva establia que els concursos s’haurien de dividir en lots més petits perquè més empreses hi tinguessin accés. Aquesta és una directiva marcada l’any 2014, s’havia d’im plementar abans del març de 2016. Espanya s’hi hauria d’haver adaptat aleshores amb una llei de contractació. Però no ho va fer i PIMEC hi va fer una denúncia. El govern espanyol, a l’octubre de 2016, va presentar una proposició de llei. Quan PIMEC la va llegir, va comprovar que era de despotisme il·lustrat. Es volia canviar-ho tot per no canviar res. A la proposició de llei presentada, es diu que s’han de fer lots més petits però es posen tantes excepcions que, possiblement, es podria tornar a justificar la situació inicial dels ‘lots grans’. PIMEC va fer esmenes perquè la proposició de llei era involucionista. Les petites i mitjanes empreses haurien de tenir un volum de contractació pública proporcional al PIB que aporten, per tant del 65%. D’aquesta forma, es crearia molta feina i aconseguiríem evolució de la competitivitat empresarial a través de l’administració.
Les patronals catalanes han estimat que l’acord del PP amb el PNB genera un sobrecost el èctric per a les PIMES catalanes respecte les basques de 200 Milions d’euros. Què implica aquesta diferència territorial?
Com és possible que els qui parlen d’unitat de mercat donin unes condicions de costos al País Basc diferents a la resta de comunitats? Si s’analitzen els costos, signifiquen un estalvi molt important en energia i la diferència territorial l’hem de pagar entre tots. Això és fruit de negociacions, són privilegis que generen un sobrecost a la resta. No és ni just ni lògic. Hem demanat que hi hagi consciència d’aquesta situació i s’hi faci un ajust. Per altra banda, quan ens donen el preu de l’energia, es parla d’un preu agregat. Des de PIMEC, en els nostres informes, segmentem el que paguen les empreses per l’energia en funció del seu consum. Les empreses de menys de 20 megawatts de consum, paguen més del doble en energia que el que paguen les empreses del nostre entorn.
Aquest és l’únic sobrecost per les PIMES catalane s?
La fiscalitat és un altre dels problemes que també fa diferenciació entre comunitats. Les empreses catalanes que es deslocalitzen, algunes d’elles, ho fan per qüestions fiscals, no per qüestions polítiques. Per exemple, per les condicions de transmissió de patrimoni. En el cas de Lleida, moltes empreses s’han traslladat a la Franja.
Text: Anna Fernàndez/Clack
Foto: Pol Alfageme/Clack
