És la cançó que va escriure Titot que va aixecar certa polseguera L’11 de Setembre passat 
perquè hi va haver espavilats que hi van veure una exaltació de la violència, en confondre les atxes amb les destrals… La cançó també va iniciar l’acte convocat per les entitats independentistes a l’avinguda de Maria Cristina de Barcelona, l’11 de juny, el diumenge després que se’ns anunciés la data i pregunta del Referèndum. Em sembla ben il·lustrativa, la cançó. Endavant!, això no hi ha qui ho pari! Deixeu-me començar d’aquesta manera contundent i interessada…
Aquests dies, com més ens acostem a l’1-O, no paren de sortir “novetats”. La més important, quan ja tinc mig embastat l’article, és la presentació de la llei que regularà el referèndum que s’ha fet públic aquest dimarts. A hores d’ara tothom n’hem pogut llegir la lletra menuda i la més cridanera i ja no podrem dir que ens falta informació de com es vol fer el referèndum, que ens amaguen l’ou, que tot és molt fosc… Ep!, una altra cosa és com se les manegarà el govern espanyol per torpedinar-nos, però avui em ve de gust, copiant l’alè de solemnitat que es respirava al Parlament aquest migdia de dimarts, reproduir el punt quart de l’article cinquè de l’esperada llei: “Si el recompte dels vots vàlidament emesos dona com a resultat que n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, implica la independència de Catalunya. A tal efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.” Senyor director: Permeteu-me la negreta.
La Veu de l’Anoia també ha incorporat novetats relacionades amb el procés, com les entrevistes de la nova secció Veus del Sí, Veus del NO de les últimes edicions, que han d’ajudar a crear opinió i a guanyar, esperem-ho, “adeptes”. Ja em perdonareu que no surti d’aquest llenguatge poc afinat, i tendenciós, ja ho reconec, però les coses són així: hi ha els qui estem pel Sí i no podem abaixar cap guàrdia fins al Referèndum; és clar que els partidaris del No també s’han de poder fer sentir i nosaltres que ens n’alegrarem perquè voldrà dir que reconeixen el repte i l’afronten. En fi, com deia JM Tresserras la setmana passada en aquest paper, que trobin el “seu Guardiola” i a fer campanya com deu mana.
Dèiem novetats. Per part dels “altres”, no tantes; de fet, més aviat veiem cada dia repeticions de jugades carregades de reiteracions: que no fareu el referèndum, que convocareu abans eleccions autonòmiques, que us caurà tot el pes de la llei, que el govern (de Madrid) mourà tota la maquinària que té a l’abast per avortar la criatura que hem concebut amb pràctiques diabòliques … I aquí es troben tots els colors de l’unionisme -que en realitat és del tot monocromàtic: no sou ningú, la sobirania és de tot el poble espanyol, no us podeu saltar la Constitució. I que ja ho veurem, ja.
Des de més a prop, des de dintre, tampoc no ens donen gaires alegries: des de la senyora Colau, la que ha superat tota mena d’obstacles i s’ha guanyat la fama de dona revolucionària, ara ens fa saber que “tirar milles amb el referèndum no és eficaç”, ves quines coses; l’Iceta fins i tot ens informa que han muntat una web al servei de la ciutadania contra el procés i, per acabar a dia d’avui, aquests dies ha estat notícia la colla de Duran i Leida que anuncien un partit nou: Units per Avançar, marededeu quantes coses hi ha que deuen a Madrid! Som a menys de tres mesos per al Referèndum, tenim un tram final que hem de cobrir i el cobrirem perquè ja “som en un punt de no retorn i que això s’acabarà bé…”, com deien Vicent Partal i Salvador Cardús en una entrevista a El Punt Avui. Els altres que facin la seva i nosaltres a la nostra, superant etapes i obstacles com el que hagi suposat el cas del conseller Baiget que, en qualsevol cas, ha servit per mostrar el tremp del president Puigdemont i la unitat del govern davant els entrebancs.
Nosaltres, endavant les atxes!; ell són els destralers!
Francesc Ricart
