Una remembrança inestimable del Camil Paradell i Macià (Igualada, 12/01/1950 – 25/12/2024), algú amb qui, des del meu retorn a Igualada, he tingut el plaer de compartir-me amb relativa freqüència al costat de la jovial amistat fonamentada arran del veïnatge que els unia, des de petits, amb la colla de la plaça de La Creu; és aquesta proximitat la que m’empeny a subscriure les següents paraules, gràcies a unes emotives converses amb la Cèlia, la seva dona, amb el seu germà Ramon i amb alguns d’aquests amics amb els quals ens compartíem.
Dels sentits records de què se m’ha participat se n’obté que: el Camil sempre ha estat una persona donada a anar a la seva, però sí de tracte amable i sincer, fidel amic dels seus amics i un genial comunicador d’anècdotes i vivències, especialment d’aquelles dels dies de la seva infància i la seva adolescència. Així, de primer, alguns apunts del seu germà Ramon el situen en una residència ocasional al Passeig Verdaguer, i després al carrer de St. Simplici, tan a prop de la plaça de la Creu, època en què va passar de la Divina Pastora i als Escolapis, a més de ser un incansable de l’atletisme de l’OAR (actual CAI); teixint, aleshores la gran amistat amb els qui han estat fins ara els seus grans amics: Pere Soler, Josep Valiente, Josep M. Costa, Andreu Tomàs, Joan Carpi, Xavier Roig i el mateix Ramon Paradell.
Amb la Cèlia, amb qui ha compartit més de tres dècades de la seva vida i els millors afectes, van viure la superior alegria de ser pares de dos fills: la Carla i el Roc, el pilar més important de la parella. En conseqüència, des de l’entorn familiar més proper tots el reconeixen com a una bona persona i tot un professional del garatge Montserrat, coneixedor de qualsevol peça d’un cotxe. Endemés, amant de les petites coses de la vida, li encantava: la música, formant part del grup dels “Rockeros”; el ball de saló; la Natura, la muntanya, les vacances a l’aire lliure; les escapades per Catalunya; la pesca; el món del càmping (Creixell i Torredembarra) en un entorn compartit llargues dècades amb la família i una bona colla d’amics -d’entre els quals el recentment traspassat Lluís Fraile i també amb Sebastià Sanvicente- mostrant-se amfitrió de les seves arts gastronòmiques.
Dins el context igualadí, participava entusiastament d’habituals esmorzars amb amics i coneguts, al Frankfurt Catalunya i al Racó del Cafè; i, més enllà de la nostra ciutat, els caps de setmana sovintejaven convocatòries culinàries al Parada de La Panadella, també amb el seu amic Joan Carpi i altres.
Soci actiu de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada, d’on la família de Cal Casadet n’és membre de fa generacions, li va caure la baba quan la seva filla va ser pubilla, el 2017; si bé, a ell, també li hagués agradat haver estat abanderat, com el seu pare, el seu tiet, el seu avi…
D’episodis recents, i en la memòria de tots els amics que conformaven el grup de “Quan jugàvem al carrer”, són del tot excepcionals unes trobades que, als uns i als altres, els emplaçaven -no amb nostàlgia però sí des de la plenitud del viscut- a la seva etapa d’infantesa i adolescència; unes reunions en què em congratula la invitació a ser coneixedora dels seus testimonials records.
Definitivament, i al capdavall d’aquest pas de Camil per la vida val a celebrar que l’hagi viscuda a la seva conveniència, sense fissures i aprofitant cada instant; alhora regalant-nos sovint algunes sàvies experiències.
De totes totes, m’atreveixo a subscriure, en nom dels més propers, les paraules de la Cèlia per a concloure aquest memoràndum amb un: “Et recordarem i et portarem sempre al cor”.
