No és cap secret que el sector primari està cada vegada més envellit, i que cada vegada és més difícil que les noves generacions s’acostin al camp per treballar la terra o cuidar el bestiar. Aquest, però, no és el cas del Marc Ariza, un jove de 18 anys, veí de la Torre de Claramunt, que es dedica d’ençà que tenia 8 anys a la cura de les seves cabres. Ara, ja es considera ramader, i per iniciativa pròpia té 30 cabres, gallines i prepara els seus propis formatges i mató. Parlem amb ell sobre el seu dia a dia com a pastor i molt més.
Com vas arribar a ser pastor?
Vaig començar a tenir gallines, que també eren del meu avi. Però tot va començar fa set anys quan passejant pel bosc em vaig trobar una cabra. Jo marxava, però ella em seguia i així va ser com vaig decidir quedar-me-la. Després, aquesta mateixa cabra va criar i posteriorment una altra, fins ara, que ja en tinc 30!
Imagino que tenies espai per poder tenir-la, i que ets el primer de la teva família que ha tingut animals de granja, oi?
Sí, com et deia, el meu avi ha tingut gallines, però jo he estat el primer a tenir cabres. I sí, a casa tenim terreny i fa poc he fet obres per ampliar la zona del ramat.
Dediques moltes hores. Com t’organitzes diàriament?
Des de les set del matí començo amb les cabres fins a les cinc de la tarda, i paro una horeta per dinar. Durant el matí pasturem i passegem pel camp. Després les munyo, que això s’ha de fer cada dia, i ja en acabat, a la tarda, a l’estona que tinc lliure vaig al camp de futbol de la U.E. La Torre, d’on soc entrenador i també tinc feina.
Si tu no pots, hi ha algú que t’ajuda a cuidar les cabres?
Sempre hi ha alguna persona que està disposada a ajudar i puc marxar una o dues setmanetes, però clar, ha de ser alguna persona que sàpiga munyir cabres.
També labores els teus productes?
Sí, de moment no ho tinc com a empresa (ho estic intentant), però sí, elaboro sobretot mató. Compto amb l’ajuda de la meva àvia, que ella és qui em va ensenyar a fer-lo, però realment porto jo endavant tota la feina de munyir i d’elaboració.
La gent se sorprèn quan coneix a una persona tan jove que es dedica a la ramaderia?
Sí, molt, moltíssim! Però bé, em fa sentir que soc especial, únic i que no hi ha ningú més com jo! Conec molts ramaders i pagesos, però tots són molt grans, com a molt en conec algun de 30 anys en amunt. És un sector molt sacrificat, per això poca gent s’hi dedica…
Tot va començar amb una cabra que vaig trobar sola al bosc. Ara ja en tinc 30!
Què és el que més t’agrada d’aquesta feina?
La tranquil·litat. Perquè mentre estic al camp, en silenci, amb les cabres, puc llegir un llibre, estar amb el mòbil, escoltar música… i estic tranquil. També m’agrada que m’organitzi jo, ningú em mana, ho faig com millor sé i com vull i això em fa feliç.
Parlem de futur. Creus que podràs viure de ser ramader?
Crec que no, tot i que m’agradaria moltíssim. Dic que no perquè és molt difícil i sempre hi ha molts problemes que no et deixen tirar endavant. Per exemple, si vols ampliar el ramat, o vendre formatges com a empresa, o per legalitzar qualsevol tràmit, et demanen un munt de papers i permisos, i tot aquest procés pot trigar anys…
Precisament aquesta burocràcia era un dels motius pel qual els pagesos es van manifestar. Creus que era necessari dir prou?
Molt! Feia molta falta sortir al carrer, de fet feia temps que s’hauria d’haver fet. Espero que puguem treure alguna cosa bona.
Creus que el sector de la ramaderia s’està perdent?
Sí, s’està perdent, està agonitzant. És molt difícil, els preus cada vegada són més alts, i quan fas números no surten els comptes.
Com podríem acostar el sector a la gent més jove?
Explicar-lo més a les escoles, que els agricultors ramaders visitin les escoles i fer classes d’això. És molt fort perquè hi ha gent que no sap diferenciar què és una cabra d’una ovella, això m’ha passat molt molts cops. Al final tots mengem cada dia, és una de les coses que necessitem, i que nosaltres mateixos apartem.
Què són per a tu els animals?
Són una part molt important de la meva vida, perquè m’omplen de felicitat. És una feina molt sacrificada, no tens festa, treballes de dilluns a diumenge, al final quan estàs cada dia amb una persona o amb algun animal es crea un vincle molt fort, i això és el que tinc amb els meus animals perquè són el meu dia a dia.
Espero que el sector pugui treure coses bones de les manifestacions.
Estàs molt implicat en el club de la Unió Esportiva de La Torre, oi?
Sí, encara no soc vicepresident, perquè no s’ha fet oficial, però estic molt implicat, sobretot amb la base del club. Soc entrenador de dos equips de xicots que són molt bons.
M’agraden molt els nens i el que voldria i seria una gran satisfacció és que tots els nens petits que ara porto, passessin per totes les categories del club i em faria molt feliç que aquests nens poguessin passar per totes les categories fins a arribar al primer equip.
Quants jugadors i equips teniu al club?
Tenim cinc equips base: l’escoleta, benjamí, que és el que jo porto, l’infantil, el cadet, que és futbol sala, i després ja tenim el primer equip, l’amateur.
Com ha evolucionat el club amb els anys?
Fa dos o tres anys no hi havia equips, només jugava el primer equip i el camp estava desaprofitat. A vegades l’Igualada ens llogava el camp però poca cosa més. El Jordi Merino va implicar per fer equips i així es va formar el Club. Crec que és molt important tenir un Club aquí a la Torre perquè tenim les instal·lacions, i molts pares que havien de portar els seus fills a jugar fora, ara ho tenen al costat de casa i els nens arriben amb bicicleta tranquil·lament.
Què és per a tu el Club?
Els partits del Club de la Unió Esportiva de la Torre m’agrada més que els partits del Barça! Tinc un sentiment molt gran pel club. Veure guanyar els partits dels equips d’aquí m’aporta una satisfacció molt plena i em fa feliç.
