Els amants de Sant Miquel d’Òdena

La troballa de restes humanes als voltants de la capella de Sant Miquel d’Òdena fa cosa d’uns tres anys va generar un cert ressò mediàtic. En una rasa oberta per a la instal·lació d’un tub per a les evacuacions pluvials s’hi van trobar 23 tombes de temps medievals, principalment dels segles X i XI. Això indica que hi ha ben segur una gran quantitat d’enterraments al voltant del pujolet sobre el qual s’alça, desafiant el temps i la història, sovint atziaga, la capella de Sant Miquel.

Sota les cases i la carretera, a uns dos metres sota terra coberta per sediments argilosos davallats de la zona alta d’Òdena cap al pla, es troben segur les restes d’una gran necròpoli medieval; vides soterrades dues vegades, primer a la terra i després en l’oblit que tot ho devora i contra el qual els homes lluiten amb l’art i la ciència. El recinte sagrat (Sagrera) al voltant dels edificis religiosos estava protegit per la Pau i Treva de Déu i era per tant fora de l’abast de violències sota pena d’excomunió.

En una d’aquestes tombes, concretament la tomba 21, hi havia dues persones inhumades de forma excepcional. Posades l’una davant de l’altra amb les mans prop del rostre semblen mirar-se. Malgrat que només queda l’ossada, degut al rovell dels segles i l’absència de la carn, s’entreveu el gest tràgic de la vida. I alhora el respecte dels vius davant aquells qui han deixat aquest món en enterrar-los d’aquesta manera tan poètica. El cerimonial degué ser ple d’emoció i amor per aquelles dues vides que s’acabaven qui sap si de forma tràgica, tot i que la investigació no ha trobat signes clars de violència a les restes òssies. Però res sabem de les parts toves o d’altres causes de la mort. Eren dos homes de classe baixa d’entre divuit i vint-i-cinc anys. No feien més de metre seixanta. Eren amics, germans, amants? Preguntes per a un novel·lista valent.

L’arqueòleg modern es troba davant el dilema de separar allò que l’eternitat havia disposat: els cossos de dos amants o parents ben propers, l’un davant de l’altre. Per estudiar una cosa n’hem d’alterar la seva composició i estadi original. La intervenció es fa amb cura, precisió i mètode científic. Cada os en una bosseta, deixant constància de tot el procés, per poder reconstruir després exactament allò tal com era originalment. El respecte quasi litúrgic del treball de l’arqueòleg l’acosta més a l’artesà i l’artista que al científic. Les visions del passat perviuen en llocs com Sant Miquel, especialment en l’alba o el capvespre quan la llum del dia es barreja amb la foscor de la nit, com la vida quan es barreja amb la mort i ens explica una història oblidada.

Bernat Roca, professor de filosofia i història