Després de la patacada de l’independentisme en les passades eleccions municipals -i el ridícul dels partits a l’hora de fer els pactes postelectorals- diumenge els pot caure una nova cleca per part dels electors sobiranistes.
L’enuig i la vergonya que generen les baralles entre l’independentisme ha fet sorgir una intensa campanya per l’abstenció activa que els candidats veient-se-la venir, intenten desactivar destacant la importància del vot “per parar l’extrema dreta”.
Entre els impulsors de l’abstenció n’hi ha que proposen directament quedar-se a casa i no anar a votar. Altres -com sempre dues opcions- proposen fer vot nul utilitzant la papereta de l’U d’octubre. L’objectiu d’uns i altres és donar una bufetada als dirigents dels partits que ens han portat a la desmobilització i a la vergonya dels pactes amb els partits del 155.
La campanya de l’abstenció i/o el vot nul, de moment ha aconseguit imposar el seu relat. Els candidats transiten per la campanya amb la por a la cara. Els electors estan deixant buits els escassos mítings de campanya i té més importància informativa la dificultat del vot per correu que les declaracions públiques dels candidats. Dels “nostres” i dels aliens.
Els partits, després de la sagnia de vots de les municipals, l’escàs bagatge de fets positius de la seva gestió i una campanya que els ha agafat literalment “amb els pixats al ventre”, són els primers que han entès el relat de l’abstenció activa i militant. La campanya, abans de fer-se realitat, ja ha triomfat i podem albirar que l’endemà de les eleccions, tots els partits, i molt especialment els sobiranistes, iniciaran un procés de reflexió que serà tan profund com dura sigui la clatellada dels electors.
En molts àmbits de la vida, dominar el relat és bàsic i en política ho és encara més. El relat de l’abstenció activa ha funcionat més pels errors dels partits nostrats, que per mèrits dels ciutadans que ho han proposat. Fins i tot jo, que mai, mai, mai m’he abstingut, en aquesta ocasió m’he mirat amb interès la proposta i m’he arribat a plantejar votar nul. No patiu: votaré. Potser amb poca il·lusió, però votaré decidit com sempre.
La campanya ha complert el seu objectiu de donar un clatellot als dirigents incapaços de la societat catalana, formada, activada i decidida a esdevenir lliure. Ja no hi ha motius per no votar. Ara bé, caldrà que a partir de dilluns comencem a exigir unitat d’acció, sinceritat… i una postura ferma contra una Espanya que ens està anunciant que el nou govern, sigui del color que sigui, serà encara més dur amb Catalunya.
D’aquí a diumenge només em queda decidir quin és el vot que més emprenyarà la dreta -PSOE-, a l’extrema dreta -PP- o al feixisme -Vox i la Corona-. És el motiu que m’impulsa a votar. A la contra, però a votar.
