Entrevista a Vicent Partal
El periodista Vicent Partal, director de Vilaweb i considerat un dels pioners d’Internet als Països Catalans, va venir a Igualada fa alguns dies, en un acte del Consell per la República. Presentava el seu darrer llibre, Fronteres, però al mateix temps va comentar l’actualitat política catalana, especialment el relacionat amb l’independentisme. Vam tenir una estona per conversar, i aquest n’és el resultat.
Ets a Igualada precisament en el dia en què el jutge Pablo Llarena torna amb les seves euroordres arran dels canvis en el Codi Penal.
Fa falta veure què passarà. Perquè, clar, Llarena ha corregut. Seria lògic suposar que el que diu Llarena també ho dirà Marchena.
Doncs aleshores ens trobarem que tota aquesta gran especulació que s’ha fet durant anys no ha servit de res. Perquè aprofitant aquesta rampoina del delicte de malversació, d’aquesta discussió sobre si hi ha o no ànim de lucre, resulta probable que no es rebaixarà ni un dia d’inhabilitació als presos.
I això quan tota aquesta maniobra es feia perquè alguns dels presos es poguessin presentar a les eleccions… A més hi ha tot els casos del “sottogoverno”, els que eren en segona línia, els condemnaran a cinc anys de presó.
Doncs el discurs i el to de l’independentisme no és el mateix que fa tres anys…
És que aquesta idea que si fem bondat… Res, feu tota la bondat del món, us empasseu gripaus de la grandària del Micalet, feu tot lo que vos demanen, accepteu totes les humiliacions i al final resulta que hi ha un jutge que diu “y una mierda!”. Doncs bé, això és Espanya, no? Si algú es pensava que això anava per bon camí, Llarena ja ha deixat clar que és una fantasia. El camí de pretendre que si fem bondat, Espanya ens aconseguirà alguna cosa, és un camí inútil que no porta enlloc.
No és massa habitual veure actes com els que fas, i en canvi tenen molt interès. Amb tot aquest panorama, ser optimista és fàcil?
Quan la gent diu que soc optimista entenc el que volen dir, però estan equivocats. No soc optimista. Un optimista és una persona que, sense més raons per creure que una cosa no pot passar, es creu que passarà. I jo no soc això. Soc una persona positiva en tots els àmbits de la vida, davant de qualsevol afer, diguem que instintivament també cap a la banda positiva, però res més.
Crec que ara el procés d’independència està en una situació complicada, però és un forat d’un moment. Entre el 2012 i el 2017 aquí hi ha una revolució en marxa espectacular, brutal, que no s’ha vist enlloc a Europa. El 2017 la situació canvia radicalment. Jo crec que tot l’element dels presos polítics genera una emoció en la població que fa que es desviï el focus polític i que en comptes de seguir treballant per la independència, aquesta sensibilitat per la presó de nou persones, i la batalla partidista que es genera, que és una tradició d’aquest país, doncs ens porta a una situació molt malmesa.
Una pedra en el camí, volguda, diuen.
Aquesta situació aclareix molt les coses. Han passat coses molt greus. Per exemple, la trampa del Tsunami ha fet molt de mal, perquè molta gent que hi va posar el cos, doncs ja no s’ho creu. És evident que Ciutadans va començar una agressió contra la llengua catalana i ha fet molt de mal, perquè avui en dia permetem unes humiliacions lingüístiques que mai hauríem permès abans. Però al costat d’això, jo soc on era, faig dues xerrades per setmana. Hi ha un sector de la població que creu que no ho aconseguirem perquè tenim mals líders, però jo no conec gent que de sobte s’ha tornat fervorosa partidària d’Espanya. El problema segueix, i Espanya no ofereix cap solució; repressió i prou. A Catalunya tothom entén que hi ha una solució, que és ser independents. Una altra cosa és que la gent pensi si això és possible o no. Per això ens torna el 2012 o el 2013, que és quan hi havia molta gent que deia “No ho aconseguirem”. Bé, doncs ja ho vam aconseguir. I ara es tracta de tornar a allò. No és una qüestió d’optimisme, és una qüestió d’anàlisi de la realitat immediata.
La realitat diu que estem a prop d’un acord ERC, Comuns i PSC. Una foto que ens recorda una mica aquella de Maragall, Carod i Saura.
No és el mateix, perquè han passat moltes coses en aquests darrers anys. En aquell moment va ser un president socialista que, a partir de l’entrada a Palau, es va anar tornant independentista, per dir-ho així. Recordo una vegada que m’ho va explicar. “Quan estàs aquí dins, les coses es veuen diferent”, em deia. En aquest cas més aviat seria un president independentista que s’allunya de l’independentisme. Són dues situacions molt diferents… Ja ho veurem, però el que passa al Parlament ara mateix jo crec que és el menys interessant de tot, perquè no té res a veure amb el procés de fons, que s’està fent al carrer i està generant una discussió i una reflexió interessantíssima, i el que facin els polítics, mira tu… Estem en una situació tan absurda que tenim un president de la Generalitat que només té 33 diputats a favor seu. Això denota l’absurditat de la situació política del país.
Som lluny o a prop de la independència, tal i com sempre l’hem entesa en qüestió dels estats o fronteres? O és que en el futur hem de començar a pensar que les fronteres es desdibuixaran?
No es desdibuixaran, per desgràcia. El problema és que les fronteres s’han constituït en el gran problema de la societat internacional, perquè ha estat incapaç d’arbitrar un mecanisme de correcció dels errors que generen les fronteres, i això està provocant una situació molt dura. La guerra d’Ucraïna és un exemple gravíssim que tenim a davant mateix.
Això no canviarà i, per tant, jo crec que Catalunya, en el format que sigui, es constituirà en estat independent. És que la comunitat internacional no em deixa una altra sortida. O ets un estat independent o desapareixes. Només és qüestió que la gent, en un moment determinat, fa números i diu Escolta! No em queda més remei. O, però és que és molt costós? I sí, és molt costós. Però és que l’altre és la mort.
En el teu llibre analitzes 37 fronteres.
Sempre he volgut fer un llibre de quatre-centes pàgines sobre la frontera, sobre l’espai de frontera, que és un tema que a mi professionalment m’ha apassionat tota la vida. I arriba un punt que vaig descobrir que no tindré temps de fer-lo. Llavors, durant la pandèmia, se’m va ocórrer començar a fer aquestes narracions, que explicaven 37 fronteres que jo he trepitjat, que em permetien explicar el fenomen de la frontera des de punts de vista molt diferents, des de la frontera pura i dura a la frontera agradable, a la frontera perillosa… Els editors del llibre em van dir que calia fer un pròleg curt, i al final el pròleg té 50 pàgines. Per tant, el llibre té dos llibres, un assaig sobre què és la frontera i un una part més literària. A molta gent li ha caigut en gràcia perquè diu que és com una guia de viatges.
Dius que el poder sempre té molt a veure amb el fet de dibuixar fronteres, sempre, al llarg de la història.
La frontera la dibuixa el poder. Tota la resta és fantasia.
Catalunya i la Corona d’Aragó tenien uns dominis immensos, que arribaven als altres extrems de la Mediterrània. Està clar que hem anat perdent poder.
Sí, però en realitat les fronteres tal i com les coneixem ara en aquells temps no existien. Les fronteres són un invent de la Revolució francesa, de fa 200 anys. El gran problema que tenim és que en aquests dos segles s’ha mundialitzat el problema per la colonització, vull dir aquelles fronteres que són una ratlla al mig d’Àfrica, és evident que són absurdes i que la societat internacional no ha trobat la manera de resoldre-ho. Per això al primer d’octubre passa el que passa, de fet. No he trobat quina és la manera que quan algú vol canviar una frontera, això es pugui fer democràticament. I com que no troba la manera, només es poden imposar per la violència, i qui la imposa és el poder.
Però ara la comunicació és més accessible a tothom, i la informació també és poder.
Ara, la societat internacional comença a adonar-se’ que és molt perillós, això. Tenim Ucraïna, Taiwan.. I aleshores comencen a aparèixer propostes que diuen que això s’ha de trobar la forma d’arreglar-ho… I com que no n’hi ha un mètode, acaba provocant una crisi internacional a tota la Unió Europea. No té sentit. No pot ser que, com que no n’hi ha un mètode per decidir què volen els ciutadans de Crimea, acabem en una guerra que ens posa a tots cap a una guerra nuclear. Això no té sentit. Si t’hi fixes, tots els conflictes que tenim avui en dia, tots, són per una qüestió de fronteres. És el gran tema a respondre.
Més fronteres. Recordo de fa molts anys que era fàcil veure mapes dels Països Catalans. En els darrers anys, ja no se’n parla tant. Què en penses, com a valencià? És un concepte una mica en crisi?
A l’inici del procés hi havia una discussió molt legítima, si tot el que feia Catalunya li faria bé o mal a la resta de Països Catalans. Jo crec que avui en dia podem dir que ha fet bé, perquè el cas més esplèndid és la Catalunya Nord, on el procés del sud ha provocat, en fi, des del que va passar amb les urnes, la solidaritat de tota la classe política catalana, ha provocat un increment de la catalanitat absolutament increïble. Al País Valencià i les Illes el que m’està interessant més és l’emergència d’un valencianisme i d’un mallorquinisme directament antiespanyol com a conseqüència del procés de Catalunya. Existien moviments federalistes, era molt minoritari l’independentisme i en canvi, arran del procés, s’està notant com hi ha organitzacions que es comencen a moure en aquesta direcció. Per exemple, a les eleccions europees, és interessant veure que hi ha poblacions de Mallorca, o Menorca, on guanya Esquerra Republicana, també a la Marina del País Valencià… Bé, estan passant coses, i cal més visibilitat. A VilaWeb hem fet molta feina en este sentit, però TV3 no la fa. El que seria molt important és que el Principat entengués que s’ha de desfer de la imatge del Principat per poder ser més fàcilment independent. No, perquè està passant un contrasentit: volem fer independent un territori que és el territori que Espanya diu que és Catalunya, i això és molt absurd. Els catalans hem de tenir una idea de quin és el nostre país. No podem intentar independitzar-nos fent servir la idea que Espanya té del que som nosaltres. És un contrasentit molt gran.
