Tot just incorporada a la nova Europa (Estat membre de la Unió Europea, des del 2007), Bulgària, a grans trets es presenta com aquell vell país de l’Est, profundament marcat per l’herència primer de l’Imperi Otomà, després de l’Imperi austrohongarès i en ple segle XX pels règims comunistes; una marca aquesta última que s’ha perllongat fins i tot després de 1989, impedint massa lentament una puntual acomodació a les noves onades i tendències de la societat, cultura i economia europees.
Això és, el país, almenys en aquests darrers temps, des de la franja del Danubi, al nord, i els seus límits amb el Mar Negre, fins a la cadena dels Balcans al sud, apunta a ser un país que camina cap a la modernitat, especialment la capital; encara que sigui un dels antics països de l’Est que potser conserva la major miscel·lània de santuaris religiosos d’un hereditari culte ortodox. Temples plens de fe i espiritualitat que s’han convertit en els únics recintes que integren el més complet relat de la història social del país i molt especialment del poder fixat per la casta sacerdotal, sempre convinguda amb els grans mandataris; una història, al cap i a la fi, que en cadascuna de les seqüències cronològiques subratlla la misteriosa gravetat del moment en què va ser escrita.
I és precisament sorprenent, per tractar-se d’un dels països dels Balcans, el més a l’est i més allunyat d’Europa, presumiblement el més desconegut, com ha anat conquerint un respectable protagonisme en rescatar d’un llarg silenci el potencial paisatgístic, cultural i recreatiu del seu meravellós litoral: un litoral tortuós i abrupte, de rica vegetació, que bé podria ser una reproducció de les costes més concorregudes de la nostra Mediterrània. Tanmateix, cap a l’interior, a una relativa distància d’aquesta franja costanera, tot és una invitació a un espectacular mosaic que escenifica uns paratges inundats de monestirs, esglésies i temples, emplaçats a prop d’unes atractives però atàviques poblacions.
En aquest sentit, independentment de la capital, Sofia, reservada per a un altre capítol, apunta a ser de visita inexcusable el Monestir de Rila; un destí incomparable de les terres del sud-oest, emplaçat a l’entorn d’una ruta d’importants prominències muntanyenques i camins de sinuoses ondulacions que, alhora, amaguen estranys universos d’una vida gairebé primitiva.
Amb un merescut reconeixement a la llista dels monuments Patrimoni de la Humanitat, el Monestir de les Muntanyes de Rila, és un conjunt monumental d’excepció i el santuari més grans del país. Es tracta d’una magnànima obra, assentada a banda i banda dels rius Drushliavitsa i Rilska, i conformada per un important nombre d’edificis religiosos i altres serveis de caràcter social i urbà, destinats des de la seva fundació, a albergar un important nombre de feligresos i visitants; quelcom admirable tenint en compte la seva antiguitat mil·lenària.
El Monestir de Rila, aquest complex monumental dins d’un grandiós recinte emmurallat, va ser fundat per l’eremita Ivan Rilski, altrament Sant Joan de Rila, a l’any 927. Al seu torn, tota la vida monàstica té com a principal punt de referència la imponent i esvelta Torre Hrelyova, una construcció defensiva, des de la qual prodigiosament et serà possible de fer-te teu el meravellós conjunt arquitectònic que l’acompanya. De dins estant, un pati pavimentat de llambordes, envoltat d’uns murs enormes que allotgen les diverses plantes dels edificis -sostingudes per arcs esplèndidament decorats- et proposa l’avantsala a l’Església de la Santa Verge. L’exterior et regala una preciositat de matisos i colors, especialment a les seves cúpules; mentre que, el seu interior, gràcies a la il·luminació d’unes llums espectaculars, et descobreix l’exuberant decoració de totes les seves parets i tanques que, si més no, són el més viu i testimonial reflex d’uns imperatius religiosos que tan aviat beneïen com castigaven a la població en mostrar escenes atordidores del judici final i bé l’enlluernaven per a l’ascensió al paradís; obres d’art que segueixen totes elles l’estètica tradicional de l’ortodòxia catòlica.
