Igualada en un dia de primavera de l’any 1416. El camp ja verdeja i el sol llueix a les alçades damunt l’imponent castell dels Claramunt, ara en mans dels Cardona i els senyors de Tous, que esguarda com un falcó tota la Conca d’Òdena. La vila va plena de la malaltia del seu hoste més important en molt de temps: el rei d’Aragó i comte de Barcelona. Ferran d’Antequera agonitza. El rei no pixa, no pot menjar ni beure. Ni els metges saben com alleujar-li el seu patiment. El còlic renal que pateix és molt dolorós. Els documents de l’època, estudiats per F. Soldevila, són molt rics en la descripció de la malaltia. Ferran havia arribat a Igualada des de Barcelona mentre es dirigia a Castella, sembla que desairat davant les demandes dels consellers de Barcelona per fer-li pagar un impost sobre la carn. Ferran I va esdevenir rei després d’un breu conflicte dinàstic que havia acabat amb el tèrbol Compromís de Casp. Els Trastàmara foren una dinastia d’origen bastard que van fer córrer tant l’or com l’espasa. La història s’escriu amb tinta, però també amb sang, suor i llàgrimes. A l’edat mitjana la guerra i la violència són encara el motor de la història.
Però sovint la story que s’amaga sota la History és molt més interessant. El poeta austríac R.M. Rilke va escriure que vivim sempre en el comiat. La finitud és la nostra condició i tot passa, fins i tot les corones i els reis, els amors impossibles, els deliris i els odis. Tot s’acaba amb la mort, però primer hi ha la vida, amagada sota el bla, bla, bla. El rei moribund té unes darreres peticions: escriu a Joan Mercader, batlle general de València, ciutat on es va casar el seu fill Alfons anys enrere en ple esplendor comercial i cultural. Demana que li portin la mora balladora. No sabem qui era i què va ser d’aquella dona misteriosa a qui perdem la pista en els viaranys de la història. Ferran d’Antequera mor a l’actual carrer Nou d’Igualada el 2 d’abril de 1416. És el moment del seu darrer viatge, que el durà en una solemne i engalanada comitiva al Monestir de Poblet on ocuparà, a desgrat de molts, la tomba de Martí l’Humà. El fred sepulcre del rei…
