Ramon Robert
En els darrers mesos, a resultes de la covid-19, el Cineclub Ateneu va haver d’aturar les seves habituals projeccions, algunes d’elles integrades dins de la celebració del seu 40è aniversari. Aquest més de juliol, però, el Cineclub vol reprendre l’activitat amb una proposta de cinema al aire lliure. Al llarg de quatre setmanes, tots els dimarts a les 10 de la nit, a la pista de l’Ateneu s’hi projectarà una selecció de pel·lícules per riure de valent. Són comèdies o títols clarament optimistes i còmics de totes les èpoques.
Tenint molt en compte les necessàries distàncies i precaucions sanitàries, es podran veure les pel·lícules tot prenen un refresc o menjant un entrepà. Certament, és una proposta refrescant en què es convida a gaudir de la nit estiuenca i a riure amb quatre títols plens de bon humor i de garantida qualitat cinematogràfica. Per aquestes projeccions, el Cineclub compta amb la col·laboració de l’Ateneu Igualadí, del Cafè de l’Ateneu i de la regidoria de Promoció Cultural de l’Ajuntament d’Igualada. Plegats han fet pinya per donar una mica de color i d’alegria a una ciutat que ha estat especialment castigada per la pandèmia.
Podrem veure des de la molt còmica El guateque a la ja històrica Una noche en la ópera, amb els genials germans Marx. I sense oblidar la comèdia romàntica Cuando Harry encontró a Sally o la comèdia negra Un funeral de muerte. Cal dir que cadascuna d’aquestes comèdies té un tipus d’humor diferent a la resta. Totes les pel·lícules es veuran en versió doblada. Aquest és el programa de projeccions que es faran aquest mes de juliol a la pista de l’Ateneu:
EL GUATEQUE
Pel·lícula de l’any 1968. Es projectarà el dimarts 7 de juliol.
Una de les pel·lícules més originals i divertides del cinema dels anys seixanta, amb un formidable Peter Sellers d’indiscutible rei de la comèdia. Realitzada per Blake Edwards, la pel·lícula té molt poc diàleg, ja que el seu model són les antigues comèdies del cinema mut protagonitzades per Charlie Chaplin i Buster Keaton. Clar que aquesta és en color, format Panavisión i amb una celebrada banda sonora musical de Henry Mancini. El director nord-americà Blake Edwards i l’actor anglès Peter Sellers formen una de les grans aliances còmiques de la història de cinema. Van fer junts sis pel·lícules, sent la més coneguda de totes La pantera rosa, en la que Sellers va caracteritzar per primera vegada al molt incompetent i destraler Inspector Clouseau. Carregada d’un humor a proba de bombes, cinquanta anys després de la seva realització, El guateque segueix sent una comèdia peculiar i extraordinària. Dues curiositats: 1a. Elvis Presley va comentar que era una de les seves pel·lícules favorites. 2a. La pel·lícula es va estrenar a Estats Units el mateix dia en que Martin Luther King va ser assassinat.
UNA NOCHE EN LA ÓPERA
Pel·lícula de l’any 1935. Es projectarà el dimarts 14 de juliol.
Una de les cimeres, potser la més exorbitant i esbojarrada, de la hiperbòlica comicitat dels germans Marx. Aquests germans, amb Groucho Marx al capdavant, van ser els més genials comediants del cinema de Hollywood dels anys 30. Amb filosofia àcrata, caòtica disbauxa i exaltada absurditat, els Marx es deixen caure sobre alguns dels passatges còmics més recordats de la seva època, cas de la inenarrable seqüència de la molt concorreguda cabina 58, que es va omplint de gent fins a la desmesura, o aquella altra que succeeix en les dues habitacions de sorprenents mobles canviants. I no oblidem l’incombustible diàleg entre Groucho i Chico sobre les clàusules d’un contracte i les seves respectives “parts contractants de la primera part de la part contractant”. L’aparatós desenllaç entre bambolines escèniques no és menys frenètic ni exasperat. I és que la delirant pertorbació còmica batega de manera permanent en cadascuna de les seqüències d’aquesta endimoniada producció de 1935, una pel·lícula plena de formidables gags visuals i verbals. La grossa Margaret Dumont, en el paper de acabalada senyora Claypool, suporta amb estoïcisme els clamorosos disbarats dels més sonats, sorneguers i iconoclastes germans de tota la història de cinema.
CUANDO HARRY ENCONTRO A SALLY
Pel·lícula de l’any 1989. Es projectarà el dimarts 21 de juliol
Si haguéssim de triar quina és la millor comèdia romàntica dels darrers quaranta anys, ben segur que Cuando Harry encontró a Sally estaria entre les cinc primeres. I si tinguéssim d’elegir-ne una de l’específica dècada dels anys 80, aquesta seria una ferma candidata pel lloc primer. Escrita per una dona molt sagaç i intel·ligent (Nora Ephron) i hàbilment realitzada per Rob Reiner, aquesta és una magnífica comèdia americana sobre les relacions de parella, en aquest cas formada per Harry (Billy Crystal) i Sally (Meg Ryan). Harry i Sally s’embarquen en una relació que els portarà per diferents etapes a través dels anys en aquest encantador film sobre l’amistat, la guerra de sexes i la vida mateixa. La química entre els dos protagonistes es gairebé perfecta i qui coneix la pel·lícula ben segur que no ha oblidat el comentat gag de l’orgasme fingit de la Sally al restaurant. La pel·lícula combina amb gran encert tendresa, ironia, bon humor, romanticisme i alguns passatges prou delirants i divertits.
UN FUNERAL DE MUERTE
Pel·lícula de l’any 2007. Es projectarà el dimarts 28 de juliol
Pot ser possible que una pel·lícula sobre la celebració d’un funeral resulti hilarant i divertida?… La resposta és que sí. Això és constatable en aquest notable divertiment de producció britànica. La pel·lícula es mou a mig camí entre la comèdia negra, l’humor amb mala bava i la befa políticament incorrecte. Tot comença quan una tradicional família anglesa prepara el funeral del patriarca familiar. Tothom sembla molt honorable, educat i respectuós, però la tensió creix a mesura que surten a la llum les antigues malfiances i picabaralles entre els fills. L’aparició d’un desconegut que afirma que el difunt ocultava un fosc secret contribueix a empitjorar les coses, el que obliga a la família a prendre mesures dràstiques per evitar que el funeral es converteixi en un desastre total. És una pel·lícula realitzada amb molta elegància per Frank Oz, però en algunes seqüències la sofisticació deixa pas a l’absurditat i el pur deliri còmic. Els actors que hi participen no són massa coneguts, però plegats reafirmen la contundència còmica de la pel·lícula. Més endavant es va fer una versió nord-americana, amb personatges afro-americans, però no és gens comparable amb aquest original britànic.
