Va ser a finals del segle IX, quan un dels regnes de la Península Ibèrica, el comandat per Alfons II, d’Astúries, estretament lligat al bisbat d’aquest territori, va valorar com a certificable l’existència d’una mena de temple -un sepulcre- amb les despulles de l’Apòstol Sant Jaume. Entre mite i llegenda, tan bon punt com va ser donada per vàlida aquesta notícia sobre la persona d’un dels 12 apòstols de Jesús, Sant Jaume (Santiago, el Mayor), que va morir màrtir durant el regnat d’Herodes; se’l va considerar una figura clau i ben representativa per a predicar la religió cristiana a la Hispània del moment.
Si bé, en cap cas no es pot passar per alt que, en dates anteriors, també s’havia fet esment a aquest apòstol en el sentit de reconèixer-lo compatriota de Don Pelai, a propòsit de la comtessa bèl·lica contra l’avenc dels sarraïns a la Península. El cas és que ben aviat i en resposta a la legitimació que se li havia donat a l’esmentat sepulcre, des de Roma es va posar en marxa tot una logística per a atreure el pelegrinatge cap a aquesta capella; un espai que, de seguida, va ser ampliat fins a perseguir les dimensions de l’actual Catedral de Santiago de Compostela.
Santiago, al costat de Roma i de Jerusalem, no van tardar a convertir-se en els grans centres de pelegrinatge de la cristiandat en el si del continent europeu i de més enllà de la Mediterrània; un pelegrinatge que no tardaria gaire a esdevenir un fenomen de gran concurrència si es té en compte l’època. Això és, una de les primeres rutes del pelegrinatge a Santiago de Compostela, des d’un llarg itinerari, venia de l’Estat francès i es dirigia cap als Pirineus occidentals, en un escenari on es creuaven uns punts realment prodigiosos: Roncesvalles i Somport.
El camí de Roncesvalles s’encaminava cap a Pamplona, mentre que el Camí de Somport passava per la ciutat de Jaca, a més de fer parada a San Juan de la Peña i a Sangüesa. Ara bé, aquests dos itineraris confluïen en un etapa prou testimonial, el Puente de la Reina, a prop d’Estella. I, des d’aquest enclavament navarrès, començava l’únic i gran camí cap a Santiago de Compostela. Després, per descomptat, i amb el pas del temps, s’han establert noves rutes que han servit d’itineraris complementaris als dos camins inicials, com podria ser el cas de la Ruta del Nord, que recorre les Terres del Cantàbric, o bé la Ruta marítima o portuguesa que incorporava aquells pelegrins que arribaven a La Corunya per mar, a l’anomenat punt més occidental d’Europa. Aquí també s’hi va configurar la Ruta Portuguesa que, des de Lisboa, passava per Oporto i arribava -via Vigo- fins a Santiago. Àdhuc, una altra, i no menys famosa ruta, va ser la Ruta de la Plata, que era la que acollia els pelegrins procedents de les terres salmantines.
Val a dir que, inicialment, eren incondicionals de tot pelegrí: el bastó, la capa fosca i les conxes de vieira del capell, uns veritables signes d’identitat de l’Apòstol; òbviament tota una qüestió de fe per a atènyer pas a pas la meta final després d’un recorregut que feia parada en diferents indrets que, als nostres dies, constitueixen l’atresorat patrimoni històric, arquitectònic i religiós del nord de la Península lbèrica, de Logroño, Nájera, Santo Domingo de la Calzada, Fromista, León, Astorga, Ponferrada, Lugo i l’esplendorós aparador de Santiago de Compostela.
Si bé, abans, durant tota l’Edat Mitjana, aquesta peregrinació havia estat un dels grans fenòmens religiosos i socials de la vella Europa, especialment en el sentit d’unificar al decurs de llargues centúries a tots els regnes cristians de la Península amb aquells del Continent europeu; gràcies al Camí de Sant Jaume va guanyar un notable protagonisme tot l’art romànic, en tant que una unitat estètica i arquitectònica, cultural i sobretot religiosa, segellada en diversos recorreguts a partir dels Pirineus. I, més enllà de criteris religiosos, culturals i artístics, aquest camí va contribuir a generar tota una preponderància econòmica en moltes de les poblacions on es feia parada; afavorint de retruc una important repoblació d’aquests llocs. En definitiva, tot un immesurable projecte conduït per diverses ordres religioses, entre les quals Els Templers i Els Cavallers de Sant Jaume.
En aquella època, el pelegrí podria ser acollit tant a l’interior de les esglésies com a les dependències dels monestirs; contràriament als nostres dies en què aquest camí s’ha consolidat com a una inequívoca ruta turística, amb una planificació que, més enllà dels distints espais d’hostatgeria, obre les portes a la descoberta cultural i arquitectònica dels indrets més reclamats.
