L’Anoia, com la resta del país, assisteix aquests dies amb profunda preocupació a una nova onada de vagues i mobilitzacions en el sector educatiu. Les protestes dels docents -que han unit tant l’escola pública com la concertada, a més de comptar amb el suport de col·lectius de famílies- tornen a posar sobre la taula demandes històriques: millores salarials, la reversió dels sexennis retallats, la reducció de ràtios i un desplegament real de l’escola inclusiva. Tot i els tímids acostaments en les darreres taules de negociació, com la proposta d’un complement lineal universal per part del Departament d’Educació, el consens es manté llunyà i les aules continuen buides a batzegades.

Des d’una perspectiva institucional, resulta inadmissible que serveis fonamentals per a l’estat del benestar com són l’educació o la sanitat s’hagin convertit en un escenari de conflicte crònic. Ens trobem davant un bucle recurrent en què la manca de solucions estructurals i la incapacitat planificadora de l’Administració aboquen el sistema a una degradació constant. No podem normalitzar que el dret a l’educació dels nostres infants i joves es vegi periòdicament interromput per l’atribolada negociació de torn. Els serveis bàsics requereixen pactes nacionals sòlids, finançament estable i una visió estratègica que superi els tacticistes càlculs partidistes de cada legislatura.

Ara bé, la resolució d’aquest laberint exigeix, per totes dues parts, una alta dosi de responsabilitat i de sentit comú. És evident que cal dignificar la tasca dels mestres i dotar els centres dels recursos promesos. Però cal fer-ho des del realisme pressupostari.

L’acord que s’assoleixi ha de ser sostenible en el temps i viable econòmicament; de cap manera es pot caure en la dinàmica perillosa d’establir que qualsevol pressió o protesta al carrer suposi una concessió automàtica i un èxit assegurat per a qualsevol sector. Cedir sense criteri desvirtua la mateixa negociació col·lectiva i posa en risc l’equilibri de les finances públiques.

Cal obrir una via de negociació seriosa, assenyada i definitiva. El futur de les properes generacions a l’Anoia i a Catalunya depèn d’una escola forta, però també d’unes institucions capaces de governar amb fermesa i equitat. És l’hora del diàleg exigent, de la flexibilitat mútua i del compromís amb el bé comú. Menys trinxeres i més sentit de país.