Els darrers dies quedaran gravats a la memòria col·lectiva de l’Anoia com un dels moments més durs de la nostra història recent. L’incendi forestal originat a Carme i la Pobla de Claramunt ha tornat a colpir el cor verd de la Conca d’Òdena, recordant-nos de manera cruel la fragilitat dels nostres boscos en temps d’emergència climàtica. El paisatge ha canviat, tenyit d’un gris cendra que pesa en l’ànima de tots. Tanmateix, entre la fumarada i l’angoixa, ha emergit una veritat inqüestionable: la grandesa de la nostra gent.

Des del primer minut, la resposta institucional i operativa ha estat exemplar. Volem manifestar el reconeixement més profund a la feina dels Bombers de la Generalitat de Catalunya. La seva coordinació, l’alt nivell professional i l’estratègia precisa desplegada sobre un terreny d’orografia exigent, han estat vitals per evitar una tragèdia encara més gran. Al seu costat, els cossos de seguretat -Agents Rurals, Mossos i Policies Locals, Exèrcit, Guàrdia Civil i personal d’emergències mèdiques- han demostrat una vocació de servei públic impecable, encarregant-se de la protecció dels veïns, els talls viaris i la logística en moments de màxima tensió. Gràcies per ser-hi, per fer de l’ordre una barrera contra el caos.

Però si hi ha un batec que defineix l’essència d’aquesta comarca, aquest és el de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF). El paper dels nostres voluntaris ha estat, senzillament, heroic. Homes i dones de l’Anoia que, coneixent cada camí, cada torrent i cada racó del terme de la Pobla i rodalia, han posat el seu temps, les seves mans i, en molts casos, la seva pròpia integritat al servei de la comunitat. Les ADF representen el fil invisible però indestructible que uneix la pagesia, el veïnat i la terra. La seva ràpida mobilització i el coneixement profund del territori han estat el complement perfecte dels mitjans professionals, actuant com un autèntic escut humà.

L’incendi s’ha apagat, però ara comença la tasca de reconstrucció. El foc ha cremat arbres, però no ha pogut cremar la nostra capacitat de resistència. Ens toca, com a societat, donar suport als afectats, exigir polítiques de prevenció real i cuidar els qui ens cuiden. Avui, malgrat la tristesa del bosc cremat, ens sentim profundament orgullosos de formar part d’una comunitat que, quan el cel es va enfosquir, van treballar amb coratge i solidaritat. Enhorabona!