Dones amb veu pròpia, a propòsit de la crisi sanitària de la COVID-19 (part 2)
Dones amb veu pròpia, a propòsit de la crisi sanitària de la COVID-19 (part 3)
Amb aquest suplement, i servint-me de l’entrevista, m’he proposat de fer un reconeixement, donar suport i especialment ser un altaveu personal -i si és possible intimista- de l’experiència viscuda per part d’aquest repertori de professionals relacionades amb la sanitat i amb diferents serveis de la salut, a través de comunicacions en primera persona sobre les vivències, inquietuds o patiments que els han ocupat durant l’estat d’alarma, i -per extensió- al llarg de tota la crisi sanitària de la Covid-19.
Per tot això, en aquestes pàgines, i tal com és la idea inicial de la MICOD, s’obre per a totes elles una finestra comunicativa envers tota la població. Les seves respostes sobre el viscut, les lliçons apreses, o els seus suggeriments de futur es podrien recollir en un propòsit comú, tot un valuós document testimonial que ha estat apilat des d’una voluntat de crear una memòria comuna d’unes dones que, en definitiva, han posat al servei de la població els seus coneixements i la seva professionalitat per a guanyar aquesta lluita gairebé a cegues i en temps rècord, en la qual la unió de totes elles i la col·laboració amb la resta d’actius de la comunitat de la Conca d’Òdena, han apostat, com a “essencials” que són, a ser el més sòlid antídot contra la pandèmia sanitària del coronavirus.
Montserrat Santacana Marimón
Infermera del torn de nit de l’UCI de l’Hospital Universitari d’Igualada.
Com es va viure l’erupció de la pandèmia a l’Hospital? Quina és, ara, la situació?
Passat el 8 de març, ja es diagnosticaven els primers casos de Covid-19 al nostre Hospital; i en un no res vam ser l’epicentre de la pandèmia a Catalunya i a l’Estat espanyol. En persona, ben aviat vaig patir la Covid tancada a casa i amb por de no sortir-me’n. El retorn a la feina va ser dur de debò.
Actualment, som a la tercera onada, i ens trobem amb una UCI amb gran part dels pacients amb pneumònies greus per Covid-19, que exigeixen moltes cures i una plural assistència de professionals, ben equipats amb EPIs.
Què ha estat el més dur en tot aquest període? Algun fet t’ha colpejat especialment?
El més dur va ser passar la malaltia, i trobar-te molt malament, en un context de ple desconeixement clínic de pronòstics, tractaments i/o efectes secundaris; tot afegit a la por de contagiar als més propers. Alhora, a nivell professional, em va saber greu no poder estar a primera línia, a la primera onada, quan hi havia tantes baixes a l’Hospital.
Tanmateix, el més colpidor va ser l’assistència personal i la definitiva pèrdua -per Covid- d’un amic i company de feina, ingressat molt de temps a l’UCI. Sempre que hi penso, m’emociono!
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta emergència sanitària?
El fet de descobrir el potencial humà d’enfrontar-nos i adaptar-nos a situacions tan inversemblants: un confinament total i les successives restriccions de l’estat d’alarma.
Altrament, la gratitud mostrada pels pacients en la seva recuperació, per la nostra assistència i el nostre acompanyament en la superació de tanta por i soledat.
Algun missatge a la societat (?).
Compte amb la virulència d’un virus que ens pot tocar a tots! Cal fer cas a les recomanacions sanitàries i esperançar-nos en el retorn a la “normalitat”.
Ana Alonso Manzano
Metgessa Anestesiologia de l’Hospital Universitari d’Igualada, al servei d’Anestesiologia i Medicina Crítica.
Com es va viure l’erupció de la pandèmia a l’Hospital? Quina és, ara, la situació?
Al principi no ens podíem creure que Igualada fos l’epicentre de la pandèmia a Catalunya. Descol·locats i desbordats, de més en més ens dominaven incertesa i por, amb una demanda assistencial enorme que s’incrementava exponencialment i amb la meitat dels professionals o bé confinats o bé malalts.
Ara mateix, immersos en la tercera onada, la majoria de pacients ingressats a l’UCI són casos de pneumònia i insuficiència respiratòria severa, per coronavirus; entre altres quadres.
Què ha estat el més dur en tot aquest període? Algun fet t’ha colpejat especialment?
Una combinació de circumstàncies: ser mare d’uns fills petits, confinats a casa, i treballadora essencial de torns de dotze hores infinites, alternades amb el marit, també treballador essencial; i una immensa por a contagiar el teu nucli familiar. Aquell març i abril van ser del tot estressants.
El que més m’ha colpejat ha estat l’amarg pesar de l’acompanyament, en una llarga lluita i fins al darrer alè, d’un amic de l’Hospital, ingressat a l’UCI.
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta emergència sanitària?
L’impressionant enginy de tots els sanitaris de reorganitzar-nos i reinventar-nos per a superar els reptes de cada dia. Així com el notable esperit de sacrifici, d’adaptació i d’empatia de tots els companys de l’Hospital, en totes les àrees. Uns i altres vam conformar un gran equip.
Positives i afectuoses també han estat les més sinceres mostres d’afecte dels familiars de pacients ingressats a l’UCI, per coronavirus. Encara m’emociono en recordar-ho! I, en un altre sentit és d’agrair la col·laboració desinteressada de les empreses de la Conca a fer-nos més fàcil el dia a dia, a l’Hospital.
Algun missatge a la societat (?).
Amb tantes seqüències esfereïdores; ara només cal seguir protegint-nos i confiar en la vacunació.
Alba Cantero Carbonell
Mestra de l’Escola de Jorba.
Com es va viure l’erupció de la pandèmia a la teva escola? Quina és, ara, la situació?
Si bé amb rumors previs, amb el tancament sobtat de les escoles de la Conca no vam ser a temps de projectar el seguiment escolar des de casa. El material era a l’escola i desconeixíem possibles aplicacions telemàtiques, a més calia comptar amb la impossibilitat d’accés de moltes famílies als recursos digitals; i calia veure com adaptar-se uns i altres al dia a dia.
Ara bé, l’Escola Guerau de Jorba, en ser un centre petit i familiar, ha pogut viure els episodis posteriors de l’estat d’alarma amb una relativa normalitat, malgrat no poder interrelacionar els diferents grups i passar un d’ells per una situació de confinament.
Què ha estat el més dur en tot aquest període? Algun fet t’ha colpejat especialment?
Els mesos de ple confinament. Sobretot per no poder veure ni abraçar familiars i amics, endemés d’envair-me un sentiment d’impotència en no poder fer res i perdre el contacte humà amb l’alumnat bo i sabent que s’ho passaven malament.
Tanmateix, el que de debò m’ha colpejat ha estat patir la pèrdua del meu avi; una mort en un context adust i un comiat molt fred. Tampoc deixa de ser trist de veure el conjunt de tràngols viscuts per persones properes. Tot plegat, una summa d’emocions!
Has rebut alguna injecció de moral en els dies més difícils d’aquest tsunami sanitari? En pots treure res de positiu de tot plegat? Algun missatge per a la societat (?).
La millor injecció de moral ha estat compartir inquietuds amb la família, les amistats i les companyes de feina, i també regalar-nos moments d’humor. Personalment, la pandèmia m’ha servit per a baixar el ritme frenètic i aprendre a valorar les petites coses, la quotidianitat, i trobar-te més amb les persones estimades.
A nivell social, cal reconèixer i agrair la dedicació del personal de diferents sectors professionals que han donat la cara i –encara- s’estan deixant la pell per a fer-nos, des de la proximitat, la vida més fàcil.
Claudia Vidrio Cruz
Voluntària de Creu Roja Anoia.
Com es va viure l’erupció de la pandèmia a la Creu Rojal? Quines han estat les principals actuacions?
Mai oblidaré aquell 13 de març de 2020, rebent la notícia del tancament perimetral de la Conca d’Òdena. Ben perplexa, se’m presentaven un munt d’interrogants; de fet, era el desori que ens afectava a tots. Tanmateix, des de l’àmbit professional de Creu Roja Anoia, no sé com ens ho vam fer per a transmetre a la població aplomats missatges de serenor mentre oferíem l’atenció més íntegra possible.
Com a entitat assentada a la Conca, a la Creu Roja, a part de respondre a les habituals demandes d’assistència humanitària, vam començar a reestructurar totes tasques que en aquest àmbit territorial exigien actuacions immediates, especialment des de l’àrea de socors i emergències. Endemés, en col·laboració amb els ajuntaments de la Conca, també vam realitzar altres serveis, com: el repartiment de queviures, de medicaments, etc., amb una dedicació específica a les persones més vulnerables o més desafavorides.
Va ser un llarg període frenètic i vivint amb l’ai al cor fins que cap a l’estiu les urgències i els quadres de necessitat es van anar mitigant i la situació s’ha fet més suportable.
Què ha estat el més dur en tot aquest període?
El més dur de tot va ser guanyar fortalesa, ànims i capacitat de superació per a bregar amb tot això i sobreviure a tants estats d’esgotament; sobretot, aquells dos mesos en què la situació a la Conca va ser tremendament preocupant, sense res clar i desconeixent com procedir.
Hi ha res que puguis treure’n de positiu d’aquesta emergència sanitària?
Tal vegada, considero del tot positiu el fet que hem pogut conèixer millor als nostres veïns, a les empreses properes, i a nombrosos voluntaris, alguns ben joves. El tarannà optimista, l’empenta i les ganes de treballar de tothom han estat grandioses! De fet, hem vist reforçat el treball d’equip.
I, com no, la més gran satisfacció han estat les reiterades manifestacions de gratitud de la gent.
