La Victòria, que és filla d’Igualada i hi va néixer a l’any 1965, celebra haver- se criat en un entorn familiar molt càlid i especialment motivat per la cultura i molt avesat a la lectura. Una casa plena de llibres i un pare que era un articulista, col·laborador habitual de La Veu de l’Anoia i d’altres publicacions locals, van contribuir amb escreix a què -de ben joveneta- llegir i escriure s’esdevinguessin unes particulars passions. Amb tot, si bé va ser una nena feliç, però reservada i potser tímida, avui se sent afortunada de com va anar obrint-se pas a allò que li deparava el destí.
L’ensenyament primari el va cursar a l’Escola Mowgli, un centre –aleshores- amb un projecte educatiu molt avançat: oferia una educació mixta i centrada en les necessitats de l’infant, i a més tot l’ensenyament era en català. D’aquella etapa en guarda uns records inestimables, sobretot els referits a la seva primera directora, la senyoreta Rosa. Quant als companys i companyes de classe, de sempre, hi ha continuat mantenint un estimable contacte amb successius retrobaments. Després, de l’escolarització a l’Abat Oliba, va conquerir unes noves amistats també perdurables; alhora que n’aprecia l’educació de primer ordre de què en va ser receptora, amb alguns professors extraordinaris als quals sempre els n’estarà agraïda tot i manifestar una singular predilecció per matèries de lletres. Tanmateix, va ser la llengua anglesa la que havia de convertir-se en l’amor de la seva vida, una circumstància a la que va contribuir amb escreix el fet que la seva mare fos professora d’anglès i que, a dins de la mateixa llar, l’admiració i l’interès per la llengua i cultura angleses exercissin una total influència.
Uns preliminars com aquests van condicionar definitivament que optés per als estudis de Filologia anglesa a la Universitat de Barcelona; una carrera que va superar més que satisfactòriament i, en acabar, va ser mereixedora d’una beca de La Caixa que va propiciar una estada a Oxford amb la finalitat de fer un Màster sobre l’obra teatral de Shakespeare. En conseqüència, aquesta experiència al Regne Unit va seduir-la talment que no va dubtar a prendre la determinació de quedar-s’hi a viure. A l’actualitat, ja, fa vint-i-quatre anys que viu a la històrica i pintoresca ciutat de Winchester, al comtat d’Hampshire, on ha exercit com a professora de llengua castellana i traductora dels grans clàssics anglesos al català. I, ha estat de manera especial la seva tasca en l’àmbit de les traduccions la que més avantatjosament li ha permès d’establir un estret vincle d’unió entre les dues llengües que més estima: el català i l’anglès; això sense cap menyspreu pel castellà, una llengua amb la qual també hi ha treballat.
Des d’una perspectiva més personal, a Anglaterra i amb el transcórrer dels anys, hi ha anat sembrant unes noves arrels: en primer lloc un dia hi va contraure matrimoni i, més endavant, d’aquest enllaç en va venir una filla. De retruc, una plausible voluntat d’adaptació ha fet possible que es nodrís de bones amistats i considerés encomiables algunes de les qualitats més inherents a la població anglesa com és ara la tolerància, l’incisiu sentit de l’humor, les bones maneres, així com la discreció i el tacte en l’àmbit de les relacions personals; un tarannà, en suma, que li ha servit per a una millor comprensió d’aquell orgull illenc àdhuc de la defensa aferrissada de les seves tradicions i de la seva identitat. Tanmateix, amb el pas del temps, i des de la distància amb Igualada, sent i considera que la seva aventura anglesa mai no li ha robat res, tot el contrari, li ha aportat un elevat creixement personal i unes impressions profundament enriquidores. Ella troba que ningú no pot conviure simultàniament amb dues cultures, però sí que és possible de fer-ho d’una manera consecutiva o bé amb alternança; el resultat l’ha conduïda a saber visualitzar i desglossar el contrast de perspectives de pensament sobradament diferents. A l’ensems apunta que, d’allà estant, tot i que es poden ampliar horitzons sense sortir de casa, s’ha anat involucrant físicament i íntima en un món diferent d’aquell que va conèixer en la infantesa. Tot és qüestió, efectivament, d’un ferm propòsit d’emmotllar- se i acostumar-se a unes altres circumstàncies, a sobreviure en un entorn nou; una fita que, al capdavall i a la llarga, ofereix unes copioses recompenses.
Ara bé, a mesura que es va fent gran, se li fan propers uns certs sentiments d’enyorança tant d’Igualada com de Catalunya; potser perquè el més difícil és anar passant dies i mesos sense veure els familiars i els amics més propers. Des d’aquest vessant, tot i que sembli una paradoxa, també troba a faltar celebracions tan entranyables com la Festa dels Reis, a més del tast d’alguns productes típicament catalans: els rovellons, la botifarra de pagès o l’allioli. I, com no, els estius calorosos, el paisatge mediterrani, i aquella tan propera i entranyable musicalitat de la seva llengua materna, el català.
Val a remarcar que, de les seves nombroses obres traduïdes en destaquen: “Contes de Canterbury”, de Geoffrey Chaucer (Quaderns Crema, 1998), “Viatges de Gulliver”, de Jonathan Swift (Adesiara, 2015); i, a l’actualitat ha està traduint “Erewhon”, de Samuel Butler, una novel.la filosòfica sobre un país imaginari.
