On va començar la teva trajectòria esportiva?
Quan era petita fent extraescolars a l’escola. Va venir l’entrenador de l’Igualada i em va preguntar si volia jugar al club; allà vaig fer el pas de jugar de futbol sala a futbol federatiu. Sempre he jugat a l’Igualada.
Sempre a l’Igualada, fins que un dia decideixes presentar-te a la competició de la Queens League, com va anar això?
No t’ho creuràs, però va ser bastant com una broma. Sabia que existia la Kings League, no ho seguia massa, però sabia que sortiria la versió en femení. Un dia a l’equip fèiem broma de “jo m’he apuntat, jo tinc el vídeo” per dins pensava “quina mandra haver de fer un vídeo i tot el procés”, i mira, la broma acaba com acaba -riu-. En cap moment em pensava que arribaria tan lluny.
El model de joc tant de la Kings com de la Queens League és força diferent del que estem acostumats com a públic, què et sembla?
És un show. Han sabut agafar la millor part del futbol, que són els gols. Pots gaudir més o menys d’un partit de futbol a nivell d’estratègia en funció del molt que en sàpigues, però generalment la gent vol gols. Si tu pagues una entrada per veure un 0-0 t’emprenyes; a la Queens han sabut fomentar aquest joc. Que vagis 4-2 no t’assegura guanyar, sempre tens possibilitats, i s’ha demostrat.
El que comença amb una broma acaba amb tu guanyant la Queens League i sent MVP a la final, quines sensacions vas tenir en aquell últim partit?
Per sort vaig tenir una setmana de tranquil·litat per baixar pulsacions, però des del moment en què t’agafen ja dius “val, ara ja és futbol, a treballar. Em deixaré tota la pell per arribar al final”.
He de dir que vaig estar més nerviosa a la semifinal que a la final. Les sensacions de la final eren que guanyàvem per com havia anat tot. Nosaltres vam tenir un play off que era difícil, jugàvem contra Porcinas, i com que havien quedat primeres, portaven dos partits menys. Hi havia diferència a nivell de desgast, i quan vam marcar aquell gol a l’últim segon va ser increïble; havíem de guanyar. Estava molt nerviosa, però vaig pensar “em vull posar nerviosa quan sigui dalt l’escenari, no ara”; va sortir un partidàs.
I et van venir a veure.
Sí! És això, l’emoció de tenir família, amigues… hi havia 57.000 persones, però jo sabia on eren en cada moment. Els meus pares no són uns aficionats del futbol, volen el millor per a mi i veure’m gaudir; es van passar 7 hores a un lloc on jo crec que no hi haguessin estat mai si haguessin hagut de pagar. Jo anava a abraçar al meu pare o a la meva mare després de cada partit i els veia súper emocionats. Pensava “que fort el que estic vivint i que fort poder viure-ho amb ells”.
Quan estaves entrenant a la Queens, vas continuar entrenant a l’Igualada, o ho vas apartar un temps?
No vaig poder, i ni que hagués pogut el compromís que tenia amb l’Igualada ja estava fet. Érem quatre jugadores del club a la Queens; dues a Pio, una a Kunitas, i una a Rayo de Barcelona. Amb Pio vam tenir la sort que no ens va coincidir mai als entrenaments, que en canvi n’hi havia que sí que s’ho havien de muntar més per entrenar als dos llocs. A l’Igualada ens estàvem jugant la fase d’ascens, és a dir, la fase més important de tota la Lliga, llavors el club ens va donar suport sense perjudicar-nos i sense fer-nos triar. Era entrenar cinc dies de la setmana, i jugar dissabte i diumenge intentant donar el màxim. Els del club havien de confiar i resar perquè no ens lesionéssim, que pot passar, i les lesions passen factura.
Tu jugaves a Pio amb la Mar Serracanta, companya teva de l’Igualada. Aquest any us han fer triar entre futbol federat o jugar a la Queens. Què t’ha empès a prendre la decisió de quedar-te a l’Igualada?
Entenc que et facin decidir, t’apugen el sou i et demanen el màxim rendiment. Jo abans de saber que apujaven el sou, ja ho tenia clar, vaig anar a la final sabent que serien els meus últims partits. En part per això per mi era tan important arribar a la final. Aquests tres mesos han sigut molt intensos, i fa llàstima marxar. Però ja ho tenia clar, estic súper contenta i orgullosa d’haver format part de la Queens; tot i això jo havia viscut quan l’Igualada va baixar i volia seguir, i veure al club pujar altre cop.
Aquest any, a més, ets capitana.
Sí! Sabia que aquest any segurament podia tocar i no em volia perdre això. No per l’experiència, sinó perquè a mi m’encanta estar tot un any treballant per aconseguir un objectiu.
El format de la Queens és súper intens, però està fet perquè de sobte et compri un equip, i ara tu, que ets la millor de Pio i de la Queens, te’n vagis a un altre equip, que segurament no estaràs tan a gust perquè no coneixes les jugadores. Jo tenia molt clar el que m’esperava a Igualada i després d’haver aconseguit la victòria a Pio volia seguir treballant i guanyar aquí, al final s’hi està molt bé a casa. Molta gent no ho entenia i em preguntava que per què marxava, però jo sabia que me’n penediria si no em quedava a l’Igualada. També he tingut la sort de viure-ho al màxim; acabar la Queens, guanyar-la, ser la millor jugadora del partit… si em quedo sé que segurament no ho faré millor.
No tan sols guanyar la final de la Queens amb l’equip, sinó ser MVP, venint d’una lesió.
Estava flipant, jo l’únic que volia era jugar a futbol, trepitjar el camp, llavors passa tot això i pensava, “que fort que m’estigui passant a mi”. Quan em vaig lesionar tothom em deia que tornaria més forta, tant físicament com mentalment -si t’ho treballes-. I jo pensava que era impossible, no podia tornar més forta, estava fortíssima. Però d’alguna manera, no saps ni d’on treus les forces, però tornes més forta. Després d’un any de treball, treball, treball… la recompensa és gegant, i et dona motivació per arribar on arribes.
