La Sala Municipal d’Exposicions d’Igualada presenta durant aquestes festes nadalenques una selecció d’una quarantena d’obres, majoritàriament pintura a l’oli, i alguns dibuixos a llapis sobre paper, entre altres, de Francesc Camps Dalmases (Igualada, 1907-Barcelona, 1997); una magnífica retrospectiva de l’obra de l’altrament reconegut com “el pintor de la llum”, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort.
Des de la perspectiva d’una producció artística, basada primordialment en la pintura a l’oli, i que va cavall entre el romanticisme pictòric i un incipient impressionisme; aquesta acurada selecció posa en relleu algunes de les temàtiques que més havien inspirat a l’autor, com és el cas de molts paisatges de terra endins, de diverses estampes marineres, i d’un aparador extraordinàriament retratista -com si d’un museu de la vida rural es tractés- de seqüències quotidianes de l’univers de la pagesia. En suma, una obra -dotada d’un harmoniós equilibri entre llums i ombres- que constitueix un document realista i rigorosament testimonial de molts escenaris i capítols de la vida del segle passat.
En una Igualada que el va bressolar, Camps Dalmases, hi va viure els primers passos de formació pictòrica. Seguidament a partir dels 18 anys, a Barcelona, va poder consolidar els seus estudis artístics fins a fer pública la seva obra passant per les Galeries Augusta i la pròpia Pinacoteca; exposant en plena etapa de la seva maduresa artística també fora de Catalunya, a París i a Bogotà, per anomenar algunes destinacions.
Tanmateix, aprofitant que aquesta mostra de l’obra de Camps Dalmases està gestionada i conduïda per la seva filla, Assumpta Camps; ningú més que ella, a propòsit d’una inestimable conversa, ha pogut convidar-me a un més complet coneixement de la vida aquest artista, àdhuc i molt especialment del què suposa viure amb l’orgull de ser-ne hereva del seu llegat. Això és, i en paraules seves: “L’obra del meu pare és gairebé la meva vida, sobretot perquè des de sempre he viscut entremig de quadres, de pinzells, d’espàtules, d’aiguarràs… “.
Enmig d’un entorn de confidencialitat, Camps s’endinsa a presentar el seu pare home, més enllà de l’artista, i el defineix com a una persona molt positiva i dominada per un tarannà admirablement optimista, alhora que el reconeix en la figura d’un pare exemplar. I, en el seu exercici artístic, el recorda com a aquella persona vital que no vivia la pintura d’altra manera que no fos plasmant una realitat expressament extreta del natural… Perquè, ja fos des de l’esfera del retrat com de la pròpiament paisatgística, ell era un pintor de la vida que veia, amb les seves llums i foscors. Això és, les seves obres essencialment apunten a ser una veritable fotografia, amb un punt de vista molt personal que no esquiva un bon ull i domini de la composició i de la profunditat de camp.
